Que Vinícius Jr. és un tanoca que no toca vores és ja ben sabut fins i tot per la comunitat madridista. El seu president, de manera silenciosa, ja ha començat els moviments per engegar-lo a dida, sobretot ara que ja gaudeix, de moment amb comptagotes, de Mbappé. Com a jugador, per moltes diferències que marqui, treu de polleguera, i si jo parlés com a seguidor blanc, hauria de dir que no honora els valors dels quals presumeix el seu club, tot i que la llista de jugadors maliciosos és eterna. Des de Goyo Benito fins a Pepe, passant per Juanito, no acabaríem mai. Però estic disposat a passar-ho per alt perquè, com deia un amic valencià, a cada casa hi ha un cabró, i si ho mires pel revés, a cada casa n’hi ha tres.

La qüestió sobre el brasiler de moda és òbviament el toll en què s’ha ficat. Resulta que Espanya –suposo que ens inclou– és un fangar de racistes tots esperant veure’l creuant una cantonada per dir-li ase, bajoca, beneit o gamarús. En el terreny de joc, sobretot fora de casa, va tan excitat que tothom li ha llegit la matrícula, fins i tots els àrbitres. Les xiulades i les emprenyades dels defenses són, en definitiva, un premi a la seva petulància feta futbolista i no al color de la seva pell.

Ara, ha gosat posar-se davant un micròfon per confirmar que, com gairebé sempre, Einstein tenia més raó que un sant: “Hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I no n’estic tan segur de la primera.” Anar pel món sent negre és una dificultat afegida, però hi ha arguments històrics que demostren que el futbol, més vegades del que sembla, passa per sobre d’aquestes maleïdes desigualtats. Els socis culers més veterans saben que la més gran ovació que s’ha endut un jugador del Madrid al Camp Nou va ser la de Laurie Cunningham, un davanter que havia tingut problemes al seu país per ser negre, però que aquell dia, el 10 de febrer del 1980, va meravellar els catalans. Ningú va insultar-lo quan arrancava per la banda i corria imparable cap a la porteria. Fins i tot a Tarradellas se li va escapar un “oh!” d’admiració.

Segurament, Vinícius no sap qui és Cunningham, ni la seva raça, ni de què jugava, ni tan sols que va ser el primer jugador negre internacional amb la selecció anglesa i com això va afectar-lo personalment. Si vols anar pel món com si fossis Malcom X, Cassius Clay o Angela Davis, millor que ho facis amb un mínim d’informació.

Donant per fet que Anglaterra li queda massa lluny i que desconeix aquella ovació que tota una colla de “racistes”, segons ell, van protagonitzar, només cal que algú l’informi sobre què passar exactament el 19 de novembre del 2005 al Bernabéu. Com que es tracta del seu actual estadi i l’heroi negre va ser aquell dia un compatriota seu, tal volta entendrà, tot i que ho dubto, perquè l’esport trenca a vegades algunes idees preconcebudes. Ho recordem tots. L’exhibició de Ronaldinho. El públic aplaudint i Florentino dient “golazo”, mentre Iker Casillas recollia la pilota impotent.

En aquell Barça jugava Eto’o, un altre futbolista negre que va patir atacs racistes d’aficions rivals i que, realment, va fer saltar algunes alarmes sense necessitat de presentar-se al premi Nobel. Vinícius en algun moment també n’ha estat víctima, però la polèmica, engreixada per ell mateix, pel club i sobretot per la caverna mediàtica, se l’ha cruspit fins deixar-lo a un pam que tots aquests reneguin d’ell. Ha estat, a més, covard. No ha complert les amenaces de deixar el terreny de joc cada vegada que sent un insult des de qualsevol grada. El club i l’entrenador s’han fet un fart de reconduir el seu comportament, infantil.

No té en compte, és clar, que una de les principals raons perquè el racisme estigui arrelant a Espanya és l’extrema dreta. Els que fan por ara no són la gent d’altres races, sinó els pobres que venen d’altres països i d’altres cultures. L’animo, ell que té recursos econòmics i influència, a lluitar precisament contra aquesta xacra. Que parli clarament contra Vox i els seus aliats, o sigui el PP. És molt fàcil dir “espanyols” en general i no assenyalar, per exemple, la seva presidenta, Díaz Ayuso, o el seu alcalde, Martínez-Almeida.