El setembre és un moment esportivament molt sucós per a alguns. La temporada regular del beisbol arriba a les seves acaballes i, per tant, les últimes garrotades entre equips per veure qui es cola al play-off són senzillament una delícia de veure. El llanguir de l’estiu és també aquell període on les competicions de futbol nacionals agafen embranzida i, és clar, alhora és el mes del calendari que ens anuncia, com si fes falta fer-ho, que comença l’NFL. Benvingut, doncs, de nou el futbol americà a les nostres vides. Malgrat les seves peculiaritats, que no són poques, aquest esport no deixa de tenir una idiosincràsia molt similar als que es consumeixen aquí, com ara aquesta dèria de no pocs afeccionats de fer prediccions sobre com acabarà una batalla quan els guerrers tot just es posen a vetllar armes. Calma, i no tinguin tanta pressa per saber, o elucubrar, qui jugarà la propera Super Bowl, que el 9 de febrer de 2025 i New Orleans encara queden molt lluny. Assaboreixin, doncs, el trajecte fins aleshores, que diria aquell anunci, però si cal esmenar-se a un mateix, no deixin de seguir la pista als Kansas City Chiefs, als San Francisco 49ers, alerta amb els Detroit Lions i esperem, amb candeletes, que els Philadelphia Eagles també rondin pels llocs d’honor quan sigui l’hora dels escollits.

Amb el que vindrà, doncs, encara per escriure’s, el que sí es pot ressenyar ja amb majúscules d’aquesta nova campanya de l’NFL és una absència gegantina, la de Bill Belichick. Perquè es farà estrany, i molt, treure al nas en un partit dels Patriots i veure que a la banda, al lloc de l’entrenador, ja no hi ha aquella figura tan colossal que va pilotar la franquícia de Massachusetts entre 2001 i 2023 i la va situar en la glòria més absoluta possible, conquerint ni més ni menys que sis Super Bowl, amb l’ajuda, això sí, d’un tal Tom Brady. Perquè, als seus 72 anys, Bill Belichick no és únicament una personalitat més que es guanya un nom en la història de l’NFL. D’aquestes n’hi ha unes quantes. Però algú que, de manera unànime, està considerat el millor entrenador que ha donat aquest esport en tots els temps, és per definició únic i genuí. I aquest és Belichick, aquella ment privilegiada per a això que va construir un regnat dels Patriots a partir de la defensa, un mur per als rivals, i que va instituir un patró de joc doctrinal i hegemònic en el qual es va intentar emmirallar la resta de la lliga. Fora dels terrenys de joc, també ha estat un personatge monumental pel seu to irascible i un caràcter més aviat tosc, que brollava en infinitat de rodes de premsa que despatxava amb monosíl·labs, o aquella tossuderia seva de vestir-se amb dessuadores atrotinades. Geni i figura. Els seus dos últims anys, a New England, però, ja sense Brady com a far al camp, van ser de declivi, i brusc, amb uns resultats molt mediocres i, sobretot, una gestió molt sospitosa a l’hora de construir l’equip des dels despatxos que va certificar l’acomiadament, més aviat poc amistós, de Belichick a finals de la temporada passada.

Ens expliquen que el seu caràcter marcial, i especialment les pretensions de controlar absolutament totes les parcel·les de poder de l’equip, han estat dos dels grans factors desencadenants que han impedit al malhumorat Bill trobar una nova destinació. Ell assegura que vol seguir entrenant i que es pren aquest any com a sabàtic fent de comentarista. L’NFL, però, és una lliga especialment tirànica, i un curs fora pot ser prou temps per perdre un tren que no respecta ni currículums ni trajectòries passades, per molt esplèndides que siguin. Sense Belichick no serà el mateix, cert, però serà igualment deliciós.