Doble o res de Laporta
A Víctor Font li han entrat les presses per avançar un any les eleccions de Can Barça, i això vol dir que veu venir la sortida del túnel i amb això la revàlida de Joan Laporta, o bé que sent al clatell l’alè de la competència que li ha sortit i necessita marcar territori abans no l’avancin per la dreta i per l’esquerra. O totes dues coses. Tant se val. Tants motius hi ha per no presentar un vot de censura, com per no avançar les eleccions un any just quan el Barça comença a aixecar el cap. A Laporta els socis li van donar un mandat per rescatar el club, i això és el que definirà la seva segona presidència l’estiu del 2026, i no tant el com o el fum que hagi venut pel camí, perquè de demagògia en van tots més que sobrats. I com que del que es tracta és dels fets, aviat sabrem si l’exercici 23/24 tanca en positiu, si el nou contracte amb Nike veu la llum, si es recupera el fair play financer i la normalitat per fitxar i inscriure, si el Nou Camp Nou rellança el compte d’explotació i comença a alleugerir el deute i els cants de sirena de la SA, si l’aposta per la Masia encarrila l’era post Messi o si la carta Flick és guanyadora. Si tot això passa i el Barça surt del túnel, no descartin la reelecció.
El fum i les brases
Perquè del que es tractava era de reflotar un Barça enfonsat en la misèria, i això vol dir cremar-se amb el trist adeu de Messi o el mal tracte a Koeman, el desert esportiu, la massa salarial mastodòntica, els ingressos desplomats, números vermells tres anys seguits, no poder fitxar, fer equilibris per inscriure, deixar de ser un equip top, haver de jugar a Montjuïc... Un camí tortuós fet amb empenta i optimisme estoics, però també amb errors, improvisació, cops d’efecte, mitges veritats, molta impotència i un relat clarament il·lusionista, que la setmana passada va viure un nou capítol amb motiu de la compareixença del president del Barça un cop tancat el mercat. Laporta mereix l’elogi per haver-se avingut a respondre totes les preguntes, però també la crítica per haver convertit en mèrit la no-firma del contracte amb Nike, la no-recuperació de la norma 1-1 de la LFP, les renovacions de jugadors del planter, el no-fitxatge de Nico Williams (ni cap altre), la baixa de Gündogan o la pretensió que la plantilla s’ha millorat amb les operacions d’aquest estiu.
De Xavi a Flick
Quants cops no hem sentit com des de l’òrbita culer es criticava amb sarcasme la falta de señorío del Real Madrid (digue’m de què presumeixes...). Doncs bé, és penós veure com el Barça i el seu entorn es rebaixen a maltractar allò que no els serveix, per molt que sigui –en aquest cas– un emblema del club com Xavi Hernández, ara degradat a la categoria de kleenex. Amb ell l’equip no tenia físic, els jugadors eren pitjors del que són, l’equip no jugava a res... L’anàlisi fa vergonya aliena per la falta de rigor i de perspectiva, però encara en fa més quan del que es tracta és d’enfangar Xavi perquè alguns –a la llotja i al camp– necessiten justificar-se i perquè ara cal coronar Hansi Flick després de quatre jornades de lliga. D’això, el tècnic alemany no en té la culpa. Feliçment, ell no té l’exigència explícita de títols per part del president. Però ha demostrat saber el que té entre mans, que té arguments per fer créixer aquest equip, que la reconnexió amb la Masia impulsada per Xavi també encaixa en el seu pla i que ha sabut aprofitar la virginitat i la tensió positiva de tot nou projecte per rescatar la fe i el compromís de tots els jugadors. Això li dona crèdit. Les boutades sobre Xavi, no, i a més es desqualifiquen soles.
