Avui som entre els millors
Avui és el dia. Durant molts anys s’ha llaurat, s’ha adobat, s’ha sembrat i s’ha regat. Avui toca asseure’s –els més afortunats, a l’estadi del Parc dels Prínceps; la resta, davant la televisió– i començar a recollir els fruits, el premi a tants i tants anys de feina ben feta.
Arribar-hi no ha estat fàcil. Després de molts anys, una victòria a casa contra el Ceuta va obrir les portes del futbol professional al Girona FC. Vam estar força temporades a segona divisió, algunes a punt de caure de nou a l’abisme. Vam pujar a primera, però el segon any ja vam tornar a baixar a causa de deu duels seguits nefastos. Va costar Déu i ajuda tornar-hi a pujar.
Quan ho vam aconseguir, vam fer una molt bon temporada, i se’ns van endur els millors jugadors. La temporada passada ho vam fer encara millor, i per això van tornar a marxar els titulars que més havien destacat, els més llaminers, els que sortien en els resums dels partits. El pitxitxi de la lliga i el que més driblava.
Aquest any s’ha hagut de tornar a refer mig equip. Hem fitxat molt a davant i no gaire al mig del camp ni a darrere. Algunes peces encaixen més i d’altres, menys. Contra el Barça vam veure’n algun de mig encantat que cau en fora de joc una vegada i una altra. Algun altre que, malgrat córrer molt i fer moltes coses bé, quan té la pilota dins l’àrea petita xuta al cos del porter. Però també vam veure coses que no canvien.
El 31 de març passat, Míchel ja va anunciar que en el primer partit en competició europea de la història del Girona FC Cristhian Stuani portaria el braçal de capità, perquè és el jugador més important de la història del club i s’ho mereix. Aquest dia ha arribat. Avui Stuani saltarà a la gespa del Parc dels Prínceps com a capità i emblema d’aquest equip. Va venir quan vam pujar per primer cop a primera divisió, es va quedar a segona quan tothom va marxar i sempre hi és. No d’una manera simbòlica, fent de veterà en els entrenaments i prou, sinó que quan entra al camp hi ha molta més sensació de perill que quan hi ha davanters molt més joves i cars.
Aquesta decisió diu molt de la fusta de què està fet l’entrenador del Girona, que sap que, més enllà de la tècnica i la tàctica, en el futbol també hi ha el mite i la llegenda. Van passant els anys i van passant els davanters. Però hi ha algú que, si té mitja oportunitat, com diumenge contra el Barça, acaba fent entrar la pilota a la xarxa. Si jo fos un central del PSG, avui no estaria gens tranquil.
Avui, a la Ciutat de la Llum, de Montmartre, del Sena, dels Camps Elisis i de la torre Eiffel, una mica abans de les nou del vespre, saltaran a la gespa dos equips de futbol. Però no seran dos equips qualssevol. Seran dos dels millors equips d’Europa. I aquesta afirmació no és l’opinió personal d’un cronista, sinó que ho diu l’himne que es podrà escoltar per la megafonia de l’estadi. Un himne que, traduït al català, diu així: “Són els millors equips, els millors equips, l’esdeveniment principal. Els mestres, els millors, els grans equips, els campions. Una gran reunió, un gran esdeveniment esportiu, l’esdeveniment principal. Els mestres, els millors, els grans equips, els campions.” Passi el que passi, s’ha de disfrutar, que el Girona s’ho ha guanyat.