Tendim a l’extrem? La pressa, quedar-nos només amb la part superficial, la del rèdit immediat, de l’èxit efímer... I

també en l’esport.

El tsunami de la immediatesa, del consumisme, del negoci que no saps mai on comença i realment a qui beneficia: a molta gent? A poca? Són monopolis, i en benefici de qui i per què? Podríem parlar de les exigències d’entitats com la FIFA, la UEFA, les federacions (i altres). Totes elles milionàries. Esparveren quan veus els números que es mouen i les exigències en serveis, i si no preguntem al Girona, al Barça i altres. Cànons per Champions, habitacions d’hotel d’alt rang, cotxes, viatges i un seguit de privilegis, tots bastant cars en benefici de molts o molt poca gent. I tot això ho anomenem esport, però és una altra cosa, li podríem posar un títol nou: “esport mercantilitzat”.

Retornant a l’inici, quan parlava d’extrems, algú dirà que fora tot i que tot això és inacceptable. L’esport d’elit fora. I entraríem de nou en dicotomies estèrils sobre què és més important, si l’esport d’elit o l’esport de base. I jo em pregunto: per què anar als extrems? Tot alhora, esport circular que es retroalimenta, els grans esdeveniments, els i les referents que ens fan somiar i ens emocionen com a agent activador, per viure, sentir, per reforçar el sentit de pertinença a quelcom que tanta falta ens fa.

Perquè, en si, les eines no són bones o dolentes, la clau és com s’utilitzen I si tot aquest engranatge, que mou tants diners, formés part d’aquest esport circular? N’hi ha per tot i tothom. Potser menys habitacions de luxe (entre moltes altres coses, però així ja ens entenem) i més reinversió perquè l’esport arribés a tothom, perquè és tothom consumint aquest esport mediàtic que aporta xifres indecents. Potser pertocaria un retorn social ampliant els focus.

Em direu utòpica, però, perquè les coses canviïn, s’ha de començar imaginant que poden ser diferents.

Cal que, en aquesta voràgine, traiem pit que jugadors cada cop més joves debutin i tinguin el pes absolut a primers equips? A quin cost? A quin preu personal? Són pocs i privilegiats els que poden seguir aquest camí i ara n’observem una fornada, però són nens, joves amb articulacions de joves, musculatura de joves, maduresa mental de joves. El debat comença a ser plantejat. En el programa de RAC1 Tu diràs el doctor Ripoll, metge Forbes, plantejava el següent: “Per què el Barça té tants problemes amb les lesions de genoll i musculars en jugadors joves? Què tenen en comú les lesions d’Ansu, Balde, Gavi, Marc Bernal i tants altres?” I es responia afirmant que encara no tenen la coordinació ni la potència muscular en els elements que estabilitzen els lligaments del genoll per sotmetre’ls a l’estrès constant de l’alta competició. S’entrenen com els que tenen 25, 30, 35 anys sense la seva maduresa, en tots els seus sentits. I després, vinga traumatòlegs, quiròfans i psicòlegs, però qui vetlla o genera un espai segur per prevenir tot això? On és la protecció de l’infant? I quan es trenca... vinga! Com el substituïm? Ja seran estrelles, però igual que no posem un quilogram de sal de cop quan fem arròs, ni es fa en cinc minuts, potser aquí també hem de donar temps al sofregit que es vagi fent.

Guardiola, Koeman, Klopp també esclataven cap a una altra conseqüència de “l’esport mercantilitzat”: la gran càrrega de partits durant la temporada. Totes aquelles institucions de què parlàvem abans... vinga partits! Als jugadors els encanta jugar, sí, però la UEFA sap que es lesionaran. Són massa partits, però no els importa, deien. I crec que tancar l’article amb ironia Guardiola sempre està bé. Deia: “Haurem de demanar a la FIFA, UEFA... que estenguin l’any a 400 dies en lloc de 365 per jugar més partits.”