El català a Europa, naturalment
Celebrem el fet històric, sense precedents, de tenir dos equips del país competint en la lliga de campions de futbol. De París, el Girona i el miler de seguidors que hi van ser s’enduien una experiència única, un record per sempre més, carregat de moments que posaven la pell de gallina. I encara que pugui semblar un detall menor i relatiu, potser perquè el tenim molt interioritzat, sentir l’entrenador madrileny Míchel Sánchez parlant en català, ara a Europa, pren encara més força. Ho fa en les rodes de premsa prèvies, com la que va fer dimarts al Parc dels Prínceps, hores després que Luis Enrique digués al company de RAC1 Miquel Agut que li fes la pregunta en català. Una escena més anecdòtica, però també agraïda.
No demanarem a Hansi Flick que comenci a parlar en català, que encara ho està fent tot en anglès, però l’estrena continental de l’alemany com a tècnic blaugrana va deixar un altre pas significatiu i lloable. Lògic i natural, però que convé no passar per alt. La UEFA posa un intèrpret a la sala de premsa i cada club ha de triar un idioma per a la traducció. El Mònaco, el francès. I el Barça, el català. No fa res més que aplicar l’article sisè dels estatuts del club: “La llengua pròpia del FC Barcelona és el català i, com a tal, és la que s’utilitza de manera normal i preferent en totes les activitats del club.” De fet, no és pas que el Barça no s’avingués a afegir el castellà al sistema de traducció, més aviat al contrari; però la UEFA i el Mònaco no ho van acceptar i, com que cada club només pot demanar un idioma, doncs la llengua pròpia del club i del país. Tampoc hi ha periodistes que segueixin el Barça en els desplaçaments que no sàpiguen el català; i si n’hi hagués algun, vull pensar que seria el primer interessat a aprendre’l. Resulta que a l’hora d’aplicar-ho hi va haver problemes al començament de la roda de premsa posterior al partit, i els periodistes van haver de preguntar directament a Flick en anglès, però això no treu cap valor a la decisió presa pel Barça, amb tota naturalitat, per més que molesti a alguns.
Qui no vulgui sentir la traducció al català de les paraules de Flick, que el reprodueixi directament en anglès, tal com s’expressa ara mateix, i se li haurà acabat el problema. Tot i que si és per generar debat, polèmica i salsa, ja em puc imaginar que Barça i llengua catalana són ingredients massa llaminers per no treure’n suc hores i hores en segons quins altaveus.
Que sigui digne d’elogi que el Barça hagi actuat amb tota la naturalitat i coherència amb els seus estatuts és, entre altres coses, perquè no sempre ha estat així. Ho relatava de manera brillant Ricard Torquemada, que en la prèvia del Mònaco-Barça recordava Joaquim Maria Puyal i la seva aposta decidida, fins al punt d’haver de buscar en alguna etapa traductors per facilitar la feina al Barça, que “per inèrcia arrossegada” acceptava el castellà i no lluitava pel català, una característica pròpia que no hauria d’haver perdut mai.
Tot esperant que l’oficialitat del català a la Unió Europea –encara ahir en parlava el conseller Jaume Duch al Parlament, on exposava les línies d’actuació del Departament d’Exteriors– quedi en alguna cosa més que les reiterades i incomplertes promeses, tenim l’esport com a via per fer algun pas, si més no per evitar assistir impassibles a la mort de la llengua. També a Europa, som molt del Míchel català i de la convicció blaugrana per la llengua.