I de sobte, Gazzaniga, que havia estat heroi amb dues aturades brutals i havia jugat amb els peus amb sang freda en accions taquicàrdiques quan el PSG pressionava de valent, es va empassar la pilota en el minut 90 encara no se sap com. Mala sort. Mala nit per al porter, que no devia poder dormir. “Els errors es perdonen”, proclamava Míchel al final del partit. El míster sempre té la paraula justa. Recordava que el que és innegociable és l’actitud i es mostrava orgullós dels seus homes. I tant! Catalunya, en certa manera, era del Girona o mig del Girona, si més no. Era inevitable sentir-se identificat amb la causa, amb la seva afició, que no va fallar, i esborronar-se pel somni gironí del debut a la Champions en un estadi i contra un rival majestuós que torna a aspirar al títol amb molt fons d’armari. De l’emoció dels minuts previs i la sacada inicial es va passar a una pressió asfixiant per part del PSG que va fer témer el pitjor. El Girona volia sortir amb la pilota jugada seguint els seus principis fundacionals, però no hi havia manera. El fantasma del dia del Barça planava pel Parc dels Prínceps. A poc a poc, es va espolsar la pressió i va trenar jugades amb criteri. El PSG de Luis Enrique, malgrat no tenir Mbappé, continua sent un transatlàntic, amb versatilitat de canvis i figures mundials i amb Dembélé d’home més perillós –no el canvio, mai de la vida, per Lamine Yamal– i el Girona, tot i que cinc dies abans havia rebut un correctiu i que encara està acoblant els nous, va capejar el temporal i va ser fidel al seu estil, que, davant d’un monstre, ja és molt.