Sempre ens quedarà el 18 de setembre
París no s’acaba mai, i menys per als gironins. Sempre ens quedarà el 18 de setembre quan la Girona immortal, vestida de ciutat de l’amor, va ser de Champions. L’emoció de l’himne ressonant a les llars gironines emmarca el somriure murri de Stuani, el capità, assaborint un somni que li arriba tard, i gràcies a la humanitat d’un entrenador que, complint la paraula que li va sortir del cor en ser d’Europa, humanitza un món futbolístic podrit d’egocentrisme, interessos i diners.
Tot gironí podrà explicar el nostre debut a la Champions. On era, amb qui i en quin moment se li va posar la pell de gallina. La derrota cruel va ser el final perfecte perquè no oblidem que hem crescut entre patacades estratosfèriques. Masteguem-ho amb delicadesa, no fos cas que les olors de l’instant flotin Onyar avall i es perdin per sempre a una cala de la Costa Brava. Els records no són com havíem pensat i somniat: dos germans havien de volar a París, però sense avisar, el pare lluitava per la vida. No s’hauria imaginat mai gaudir-ne a l’hospital, però si ja guimbava per Vista Alegre i ha patit la fosca solitud de Montilivi quan ens hi portava perquè ens enamoréssim del club, no podia anar-se’n sense veure el seu Girona a la Champions.
Gaudim de l’instant perquè, com mostra la temporada, difícilment es repetirà. Així, doncs, recordem el dia en què vam ser de Champions i comptem les hores per al moment històric de viure-ho a Montilivi, recinte medieval i flamant estadi europeu.