El títol amb què encapçalem aquest article no és original. L’hem manllevat de la crònica d’un partit de futbol entre l’URSS i Catalunya que va publicar aquest mateix diari el 10 de juny del 1976. Es tractava del primer que jugava la selecció nacional després de la mort del dictador, però els organitzadors també destacaven “la significació que aquest encontre pot tenir quant a l’apropament de dos països encara molt desconeguts entre ells”, Catalunya i l’URSS. L’equip català estava format, majoritàriament, per jugadors del Barça i de l’Espanyol; però també n’hi havia del Sant Andreu, el Nàstic i el Terrassa. I incloïa tant jugadors que havien nascut aquí com d’altres que feia molt pocs mesos que eren a Catalunya. D’entre aquests n’hi havia alguns de destacats, com ara Johan Cruyff i Johan Neeskens. Però, sorprenentment, el més aplaudit de tots va ser Carlos Humberto Caszely, un davanter de l’Espanyol que era conegut amb el sobrenom d’El gerent o El rei del metre quadrat. Es tractava, tal com va observar el cronista de l’Avui, del “primer cop que al Camp Nou s’aplaudia un jugador de l’Espanyol”.

El partit no va ser excessivament vistós. “La resurrecció de la selecció catalana no va complaure massa”, es podia llegir a l’inici de la crònica que va escriure Josep Playa. El joc dels catalans era “massa lent”, malgrat comptar amb una mitja formada per Solsona, Marcial i Neeskens. I aquesta lentitud va facilitar molt la feina a l’equip soviètic. La segona part encara va resultar més ensopida. Cruyff i Marcial van ser substituïts i el joc dels catalans es va tornar més previsible, fins al punt que gairebé no va aconseguir inquietar la porteria contrària. Per acabar-ho d’adobar, poc després de la represa, Maksinenkov va aconseguir el gol de l’empat. Ni el joc ni el resultat, doncs, van complaure els espectadors.

La gent tampoc va respondre amb gaire entusiasme i, de fet, no es va omplir ni la meitat de la capacitat del Camp Nou. Tot i això, el partit tenia un simbolisme especial i els que van anar-hi ho van posar de manifest des de l’inici. La Banda Municipal de Barcelona va animar la prèvia del partit i la mitja part. Primer va interpretar l’himne soviètic i el públic el va rebre “amb cortesia”. Després va venir el torn de La santa espina i va haver-hi “una tremenda ovació”. Els segadors estava prohibit i aquest himne va actuar com a substitutiu. Però el canvi no va agradar gaire a les autoritats franquistes que hi havia a la llotja i van ordenar a la policia que es posés a tocar la Marxa reial. El remei, però, va ser pitjor que la malaltia, perquè la gent el va rebre amb “una xiulada força sorollosa”.

Durant tot el partit, el públic no va deixar d’animar l’equip, ja fos amb crits de “Catalunya, Catalunya!” o cantant L’estaca de Lluís Llach. La gent feia onejar un munt de banderes catalanes i també hi havia dues pancartes molt expressives. En una d’aquestes es podia llegir el lema de la Marxa per la Llibertat, “Poble català, posa’t a caminar” i en l’altra es demanava “Llibertat i amnistia”. Per cert, la ira de les autoritats franquistes per la xiulada a l’himne espanyol va ser considerable. Una vegada acabat el partit, el president del Barça, Agustí Montal, va haver de donar explicacions, però qui va pagar els plats trencats va ser el secretari general del club, Joan Granados, que va haver d’anar a la comissaria de policia. Un mes després, el van multar amb 100.000 pessetes.