‘Deus ex machina’
Fa una setmana vam assistir a una de les proeses més formidables de la història de l’esport modern, sobretot perquè ho vam poder veure en directe durant unes quantes hores. Tadej Pogacar, un ciclista inversemblant, va interrompre moltes migdiades, començant per la meva, rebentant un campionat del món com gairebé ningú, ni tan sols Eddie Merckx, havia gosat fer. Normalment aquests campionats, sobretot en les darreres dècades, es decideixen en la darrera hora. Heus aquí que vaig calcular posar el despertador en el moment en què teòricament s’hauria de desencadenar la gran batalla entre les quatre o cinc grans figures mundials de la prova.
Però, ai las. Mentre em barallava amb el rellotge del mòbil, se’m cloïa mig ull i cercava la posició ideal, vaig intuir a la pantalla un mallot verd que esberlava el gran pilot i marxava cap a la victòria en una missió suïcida. A 100 quilòmetres de la meta! Vaig fer un bot instantani. Què està passant aquí? La primera reacció racional dels seus rivals va ser mantenir el cap fred i confiar en els gregaris dels seus respectius equips nacionals. Era el més assenyat.
El mateix campió del món del 2023, un monstre com Mathieu van der Poel, va dir, ja a l’arribada a Zuric, que aquell moviment de Pogacar no tenia cap sentit. Era com un aliat mirant d’arribar en solitari a Berlín el 1945 després de saltar en paracaigudes. Va ser un acte, segons el mateix ciclista eslovè, instintiu. “No sé què estava pensant, la veritat.” Va veure que alguns corredors havien agafat dos o tres minuts d’avantatge. Els va anar a buscar. Els va deixar tots enrere, un per un. I amb un minut de diferència, que no era res davant els llops que li venien al darrere, va començar una operació de resistència que el va humanitzar i que hauria pogut acabar amb el pitjor desastre de la seva carrera.
Pogacar no havia guanyat cap mundial i aquest 2024, després de guanyar la Volta, el Giro i el Tour –entre un grapat de clàssiques més–, va renunciar a fer un triplet únic a la Vuelta i als Jocs Olímpics per preparar la gran cita. El mallot irisat el tenia fascinat des que va començar a córrer. A més, no defensava un equip comercial qualsevol, sinó els colors d’Eslovènia, on ja és un esportista molt més estimat i colossal que Doncic.
Tot això ho tenia al cap mentre ell mateix dubtava si estava cometent l’error de la seva vida. Rere seu, neerlandesos, belgues, suïssos, australians i americans anaven retallant en una memorable volta final segon a segon. Després de més de dues hores en solitari se li veia a la cara una fatiga descomunal mentre la carretera no parava de pujar i baixar. I faltaven els quilòmetres finals. Un territori ras que sense forces et desmunta. Per moments, el seu rostre semblava reflectir ecos del llegendari defalliment a coll de la Loze al Tour de l’any passat, quan Marc Soler el va haver de remolcar amb la seva bicicleta fins a la meta en una de les grans escenes tràgiques del ciclisme contemporani.
Però, com als herois clàssics, les forces van aparèixer ves a saber d’on. Desenes de banderes d’aficionats del seu país l’acompanyaven en el trajecte final cap a una victòria inaudita. Rere seu ja només quedava un camp de batalla per la segona posició. Els esperits ciclistes no va deixar caure l’eslovè en uns quilòmetres finals agònics. Mentre ell s’abraçava a tots els que trobava a la línia d’arribada, també a Van der Poel, tothom es preguntava el mateix. Estem davant el millor ciclista de la història? I a qui més ho pregunten és, és clar, a Merckx, que encara per a molts és Zeus, el deu intocable que s’ho mira des de l’Olimp. “Està malament que ho digui jo, però crec que soc el millor de la història. Només cal que mireu el palmarès.”
Amb tot, al belga sempre se l’ha vist com un mite certament cruel per la manera com guanyava. De fet, el sobrenom d’El Caníbal ja denotava poca simpatia entre l’afició, tot el contrari que el seu “fill” Pogacar, un jove gentil i simpàtic que està canviant el ciclisme de dalt a baix.