L’EDITORIAL
Iniesta, la senzillesa excepcional
El primer que va fer Andrés Iniesta en l’escenificació de la retirada com a futbolista va ser demanar permís per emocionar-se. Conduint ell mateix un acte multitudinari, el manxec va exhibir la senzilla i la delicadesa amb què ha desenvolupat una trajectòria de llegenda. Un jugador humil, tranquil, serè i sensible que s’ha guanyat el reconeixement, l’estima i l’empatia de tot el món del futbol. Una figura de consens. Amb un lloc reservat en la història del Barça, el club de la seva vida, els seguidors de l’Espanyol tampoc oblidaran el detall que va tenir amb Jarque en marcar el gol que va valer un mundial a la selecció espanyola, el seu altre gran cim. Familiar i orgullós de les seves arrels, Andrés Iniesta va estar acompanyat per grans noms del futbol, tant a l’auditori on es va fer l’acte com per vídeo, però va voler donar una bona dosi de protagonisme a la seva família.
Futbolista amb un talent excepcional aplicat amb una naturalitat única, delicat i elegant en el tracte amb la pilota, privilegiat en la visió de joc, exponent majúscul de l’èxit de la Masia, Iniesta deixa enrere una brillant carrera de més de dues dècades que inclou, amb un pes capital, el cicle més meravellós de la història del Barça, amb el qual va guanyar quatre Champions, nou lligues, sis copes, tres mundials de clubs, tres supercopes d’Europa i set supercopes d’Espanya. Amb escenes tan potents i icòniques com el gol de Stamford Bridge i el podi de la pilota d’Or amb Messi i Xavi, tots tres fets a la Masia. Hauria pogut estirar una mica més la carrera com a blaugrana, però va decidir tancar el cicle el 2018 i obrir-ne un altre ben lluny, al Japó. Sis anys després, amb 40 anys fets, penja les botes. Ara vol provar si li va bé com a entrenador, i també té clar que li agradaria tornar al Barça. El joc continua.