Només faltava la cullerada d’un Luis de la Fuente cada cop més alliberat, qui sap si perquè se sent inflat pels resultats o amb prou bagatge per aplicar un to més provocador que mesos enrere, ara que n’hi ha que ja han oblidat els aplaudiments a Rubiales. Després d’una reflexió anacrònica i impròpia de qui entrena un futbolista del talent de Lamine Yamal que els rivals frenen amb faltes –“un amic em deia: què voleu, que els facin petons?”–, el seleccionador espanyol, en ple debat sobre la saturació de partits, avisava que ni el fet de tenir la classificació garantida per a la final a quatre de la Nations League l’animarà a fer rotacions en les pròximes cites: “Que volem ser primers! Que això és la selecció espanyola! Que això no són partits de la comunitat de veïns!”

No, no ho són. Aquests partits són els amistosos que es combinaven amb els de classificació per a mundials i eurocopes i que permetien ampliar el ventall de les oportunitats. Proves convertides ara en una competició més, afegida amb calçador, com si no estigués tot prou saturat. Una competició amb grups, punts, classificacions i fase final. Una competició que està molt lluny d’assolir l’estatus dels grans campionats, però és que no hauria ni d’existir. La Nations com a paradigma del despropòsit. Les lligues es queixen de la FIFA, una de les grans culpables si no la que ho és més, però tampoc haurien d’oblidar que formen part del nyap. De tant xuclar la mamella, l’assecaran.