La que escenifiquen New York Yankees i Boston Red Sox és la rivalitat històricament superior que hi pugui haver al beisbol. És un duel carregat de pòsit cultural i social, propi de dues ciutats que es miren de reüll i amb malfiança, però que té un problema, i greu, des del punt de vista de pulsió emocional. I és que, per capricis administratius i geogràfics, ambdós transatlàntics d’aquest esport estan enquadrats en la mateixa divisió d’una de les dues lligues, l’americana, que estructuren la competició i, per tant, són diversos els partits i sèries que juguen al cap de l’any, I això els resta valor passional, ja que, uns i altres, es veuen massa les cares. A més, això de compartir divisió també fa materialment impossible que Yankees i Red Sox puguin jugar mai unes World Series, la final més suprema que es pogués imaginar en el beisbol. Fent una analogia d’aquelles tan menyspreables amb el futbol, els dos rivals només es podrien trobar en l’equivalent d’una semifinal de Champions, que la seva morbositat ja la tindria. Però no la d’una final.

Fet aquest apunt, doncs, l’ideal d’unes World Series que tothom té el cap és entre els New York Yankees (lliga americana) i Los Angeles Dodgers (lliga nacional), un plat que en absolut es pot catalogar com de segona. Al contrari. Com a enfrontament és colossal, ja que a banda de sintetitzar una batalla també icònica com és la de la Costa Est versus l’Oest, aquests dos equips, ara mateix, són dos monstres esportivament parlant. I és així perquè es poden comptar amb els dits d’una mà els rivals que enguany han jugat un beisbol equiparable al seu –potser únicament els Phillies, per ser justos– i la constel·lació d’estrelles de les seves respectives plantilles no admet comparació. Des de principi de temporada, doncs, aquesta era la final somiada per tothom, començant per la mateixa patronal de la lliga, l’MLB, que des de fa massa temps viu amoïnada perquè l’NBA els està dessagnant en xifres d’audiència televisiva. I una sèrie pel títol Yankees-Dodgers al millor de set partits és un reclam més que poderós per aspirar a revertir-les, ni que sigui circumstancialment. Tenint en compte, a més, que les últimes World Series amb aquest cartell d’aspirants es remunta a 1981, ja tenim la cirereta d’un pastís més que llaminer per devorar-lo per etapes a partir de la matinada de dissabte.

La quadratura del cercle d’aquest relat és que és una final literalment al 50%. Els Yankees poden esgrimir, i amb raó, que hi arriben amb la seva tripleta estel·lar de batedors –Aaron Judge, Juan Soto i un Giancarlo Stanton excels fins ara en play-off– en el seu pic de forma, amb una bateria de pitchers obridors més solvent sobre el paper i, sobretot, amb l’aroma que aquest és el seu any després de no olorar unes World Series des de 2009. Els Dodgers no van coixos de talent, ja que tenen el millor jugador del món, Sohei Ohtani, amb Mookie Betts i Freddie Freeman com a escuders no menors. Els jugadors que formen la segona línia de Los Angeles, començant per un Will Smith mai prou valorat, també tenen un puntet més de fiabilitat que la de New York, i el seu cos de rellevistes és també millor. Cadascun, doncs, tindrà arguments on aferrar-se en una sèrie que serà tensa, on hi haurà sorpreses i de la qual només podem demanar una cosa des de la total parcialitat: que sigui a set partits i, posats a suplicar, que acabi portant aquella alegria que el Bronx tant anhela.