El polígraf no menteix
No hi ha un autotest més infal·lible per al Barça que un duel contra el Bayern. És un igual, té un palmarès equivalent títol amunt títol avall, però l’equip muniquès té l’estranya capacitat de retratar el Barça en alta definició cada cop que s’hi enfronta. Va claudicar sense condicions davant el Barça de Guardiola (4-0 i 1-1) i també davant el de Luis Enrique, Messi, Suárez i Neymar (3-0 i 2-3), perquè aquells equips, cada un a la seva manera, anaven pel bon camí de guanyar-ho tot. Però, també va destapar la depressió post Guardiola (0-4 i 0-3), va firmar la defunció de l’era Messi (2-8), va castigar la precarietat del Barça de Koeman (0-3 i 0-3) i de Xavi (0-2 i 0-3) i, si anem al segle passat (1998-99), també va marcar els límits al Barça de Van Gaal (0-1 i 1-2). Dimecres a l’estadi Lluís Companys, no hi havia comptes pendents, ni fantasmes per espantar, ni vídeos provocadors per contestar, sinó senzillament la prova del polígraf per al Barça després d’una llarga dècada de decadència i un pas lent i tenebrós per la zona zero de la crisi.
Valors innegociables
El test era per a tots. També per als socis que van votar per instint el 2021, per al model de club davant la realpolitik del futbol-estat, per al remake del Laporta president... i, lògicament, per al projecte esportiu, la duresa d’aquest diamant en brut que és encara el Barça de Hansi Flick; la vocació ofensiva i vertiginosa de la seva aposta futbolística; la capacitat real d’una plantilla de Generació Z, basada en la Masia, amb tot per conquerir; sobre l’espai que mereixerà al Museu del Camp Nou la figura de Lewandowski, l’únic crac mundial que els apadrina... El duel a l’OK Corral de Montjuïc amb el Bayern era el moment de deixar enrere els indicis i aportar proves. I totes les preguntes van tenir resposta. El Barça va exhibir ànima. No va negociar ni la idea, ni el risc, ni la determinació, ni la personalitat, ni la responsabilitat. Va ser humil per patir, valent per sobreposar-se i majestuós per imposar-se a un equip que ho té tot, fins i tot una banqueta (que no té el Barça) on tots són titulars. Per primer cop en molt de temps, va sentir el plaer de les grans nits de Champions.
Iñaki i deu més
L’essència de l’èxit va ser la coralitat, culminada després amb una celebració espontània a peu de gespa amb els aficionats. Ningú va deixar respostes en blanc. Lewandowski hi va ser per marcar i doblegar el seu exequip amb el seu vell amic Müller al capdavant; però Raphinha va confirmar el seu ascens a jugador top amb un hat trick determinant en el seu partit centenari al Barça; Marc Casadó, l’inesperat, es va fer més gran que Joshua Kimmich, el desitjat; Lamine Yamal i Pedri van posar-se l’equip a l’esquena com ho feien Messi i Iniesta, levitant sobre el seu talent; Fermín, De Jong i Olmo van pujar al carro en marxa per fer més gran el projecte; Kounde-Cubarsi-Íñigo-Balde van marcar diferències falcant la línia Maginot al mig del camp, i Iñaki Peña va parar més que Neuer per a sorpresa dels savis que no veuen l’hora d’arxivar la seva carpeta. Perquè Flick està fent amb la porteria el mateix que ha fet a la resta del camp. Els que es pregunten pel secret de la confiança i la unitat de grup ja tenen resposta. Són tots, l’equip sencer, que es van enfrontar a la Champions, al Bayern, a la por escènica i van posar llum a la foscor.
