El problema real de Vinícius és la instrumentalització de què és víctima per part dels interessos opacs de Florentino i els seus sequaços, i com això, el converteix en la personificació de la decadència d’una tribu atrapada per una moralitat confusa. En primer lloc, perquè ell representa l’apologia a cercar una excel·lència laboral servil al sistema i la conseqüent deixadesa de l’ètica personal, o sigui, si soc el millor en la meva feina tinc dret a vomitar sobre els altres, una actitud pròpia d’un neoliberalisme que ens despulla com a éssers privats per abocar tota la força de l’individu en la seva utilitat pública: Florentino ho sap dissimular millor perquè és llest i té mitja Espanya de genolls, però Vinícius no.

En segon lloc, la malaltia de l’egocentrisme que desemboca a la megalomania, tenir una mesura de la realitat des del deliri del propi jo i provocar que els demés et creïn un món virtual on neguen la pròpia decadència moral. Ronaldinho i Maradona van ser especialistes en aquest àmbit amb conseqüències personals greus, i de moment a Vinícius li està causant la ceguesa de l’enclaustrat a la cova i els deliris mentals de qui té una visió fantasiosa de la veritat. Ningú el para i temps al temps per ser espectadors impúdics a través de programes de mitja tarda.

En tercer lloc, la confusió de la lluita de les causes justes amb les actituds personals execrables, o sigui, Simone de Beauvoir va fer molt pel feminisme però va defensar públicament les relacions sexuals amb menors i es va compartir en la facilitadora dels vicis de Sartre, o sigui, la seva causa va ser justa però la seva vida era èticament polièdrica (per dir-ho d’alguna manera), i salvant les distàncies morals evidents amb la falta esmentada, Vinícius es pot erigir en bandera contra el racisme, però si el que defensa la causa mostra una moral pública decadent, no va en contra la causa ni resta valor legítim a la seva denúncia, però es converteix en un portaveu satíric pel desajust a l’hora de valorar la pròpia immoralitat i la dels altres.

En quart lloc, i ell no té la responsabilitat directa en el fet perquè és impossible que tingui la visió política de conjunt, com Vinícius és utilitzat per l’extrema dreta per tal de blanquejar els paràmetres morals de la mateixa, o sigui, qui ha erigit Vinícius en imatge contra el racisme és qui mana disparar a Melilla, qui defensa una idea tancada de la pretesa nacionalitat espanyola, i finalment, qui porta el discurs maniqueu en el terreny de la immigració. Farem servir Vinícius per ser racistes com sempre, deuen pensar els Torrentes de tota la vida.

En definitiva, Vinícius és un cas sense solució perquè Florentino és el primer interessat a no trobar-hi cap sortida, ja que el jugador, que li dona un servei pràctic perquè és un top mundial capaç de canviar qualsevol partit, és la gran mentida perquè el poder segueixi com sempre, la gran excusa humanitària perquè es pugui deshumanitzar com de costum, el gran instrument per netejar la imatge d’un club tacat per la història, la personificació d’uns paràmetres ètics reprovables perquè ningú esquitxi qui mana realment, o sigui, la víctima que ara li fa servei i que en breu deixarà tirat a una cantonada com una joguina en desús. El drama no és Vinícius, sinó qui mou el titella des de l’ombra, el de sempre, el que ningú gosa bufar per por de perdre la cadira.