La vida està plena de con­tra­sen­tits. Quan perds alguna cosa, quan prens alguna decisió, sem­pre hi ha un guany i alhora a vega­des una pèrdua o sen­zi­lla­ment l’obli­gació de dei­xar anar quel­com. En el segon imme­diat, en l’ara, ho asso­ciem a: això ha estat posi­tiu, això ha estat nega­tiu.

Què passa, però, al cap d’uns anys, quan el temps passa i fa bo el refrany “quan es tanca una porta s’obre una fines­tra”? Ja fa uns nou anys (m’he espan­tat al fer el recompte), doncs sí, fa uns nou anys que vaig dei­xar d’entre­nar. Ho vaig fer a consciència; després de sis anys al cap­da­vant del pri­mer equip de l’Uni pen­sava que tocava “un des­cans”, crec fer­ma­ment en els cicles, un des­cans per a mi, i també que era bo per al club que vingués algú nou de qui n’aprenguéssim tots. Perquè l’esport d’elit com tot en la vida té clarobs­curs, joc de llums i ombres. Les llums és de tots cone­gut i agrada d’allò més, fas allò que t’agrada i si a sobre excel·lei­xes en això hi ha poques coses que t’apor­tin les emo­ci­ons i apre­nen­tat­ges que hi vius. Però crec que se’n parla poc, que l’esport d’elit també té ombres, encara que això s’està tren­cant i és bo per saber què et tro­baràs pel camí i estar-hi pre­pa­rada sem­pre ajuda a ges­ti­o­nar-ho millor. En el meu cas els últims anys havia per­dut la capa­ci­tat de gau­dir del meu esport. Inten­taré tra­duir-ho.

M’encan­tava la feina, el tre­ball amb l’equip, però el meu cap s’havia con­ver­tit en una eina ana­lit­za­dora. No podia veure un par­tit de bàsquet per pur plaer de gau­dir del joc, sinó que el meu cer­vell ho ana­lit­zava tot, com han defen­sat aquesta situ­ació, i com han solu­ci­o­nat un repte ofen­siu, i així els 40 minuts. La meva pro­fessió havia engo­lit el meu hobby.

Fa nou anys van arri­bar nous rep­tes, no vaig dei­xar l’esport però em va por­tar a altres espais, a un que jo sem­pre havia dit que no, que no, que no, que a mi en política no m’hi veu­rien mai, i apa, dues tas­ses, però un honor l’última etapa com a màxim repre­sen­tant de l’esport català. Ara el Bàsquet Girona m’ha obert la pos­si­bi­li­tat de tor­nar a redes­co­brir, amb mol­tes eines i amb qua­li­tat, una aposta ferma a favor de l’esport femení.

El fet que durant un temps t’apar­tis d’allò que t’apas­si­ona m’ha ofert el regal de poder tor­nar-hi amb el tri­ple d’il·lusió, recu­pe­rar la sen­sació de gau­dir, i això és un gran luxe. Tor­nar a les arrels, amb menu­des de 12 anys amb qui des­ple­gar tots aquells apre­nen­tat­ges que has anat adqui­rint amb el temps, amb qui com­bi­nar el ves­sant espor­tiu i el pedagògic. No us puc expres­sar amb parau­les el que estic gau­dint, i això no seria pos­si­ble sense abans haver-ho dei­xat tot.