‘You’ll never walk alone’
A Girona, aquest any era el de la il·lusió i estem en una situació de neurastènia incomprensible. Cada setmana tenim tres partits, una lesió i una polèmica extraesportiva. Vam començar amb la puja de la quota dels abonaments i els problemes d’estoc de samarretes. Després va venir el desconcert en veure que de totes les obres que s’han fet a Montilivi, cap és per a la comoditat de l’abonat. En acabat va venir el sorteig de les entrades de Champions i quan ens hi estrenem, hem de parlar del col·lapse a l’hora d’accedir a l’estadi i de la grada mig buida en el moment de l’himne. Les entrades regalades contra l’Slavia, la convocatòria de Ferran Ruiz per la copa i els preus desorbitats del partit contra el Liverpool en són les darreres. Disgustar l’abonat és la pitjor de les estratègies per a un club com el nostre. L’èxit va i ve, però els fidels hi som sempre, a tot i a totes.
Aquests propietaris han estabilitzat el club i l’han fet créixer com mai, això és cert, però la gestió d’aquest any no la puc agafar per enlloc. Crec que és el moment que el club s’expliqui públicament, entomi els mea culpa que li pertoquin, intenti esmenar els errors, i segur que la majoria dels socis ho deixaríem tot enrere i tornaríem a parlar només de futbol i de la sort que tenim de ser on som. No tinc cap esperança que això passi, però em sembla que em tocava escriure-ho aquí. A l’equip només vull dir-li una cosa: passi el que passi, “mai caminaràs sol”.