A Montilivi hi passen fets surrealistes. Per això els turistes es confonen de museu i trepitgen l’estadi buscant-hi el famós sofà de Dalí. Contra el Leganés, un partit enfangat de tragèdia, resulta il·lògic l’idil·li de Stuani amb el gol o l’ovació per la lluita estèril de Miovski, un davanter que només ha marcat en la copa. Els forans deuen quedar bocabadats contemplant com un equip de Champions rep una mocadorada sonora. Els aficionats, que hauríem d’estar en un núvol, ens sentim tan desencantats de la gestió de la Champions que no ens importa quedar eliminats perquè tampoc podrem anar al nostre estadi a animar el nostre equip i sí, en canvi, els oportunistes que surten com bolets. No més surrealista deu ser que un marcador modern tingui un col·lapse instants abans del fatídic minut 12, moment escollit per protestar pels preus abusius. Deu ser casualitat o inspiració dels rellotges dalinians perquè pensar que amb la insòlita apagada els aficionats, àvids d’expressar la seva indignació, se n’oblidin, és tractar-los d’estòlids, i és que no cal ser André Breton escrivint el manifest surrealista per resoldre l’enigma que el marcador tornés a funcionar minuts després. També sembla inconscientment al·lucinant com un estadi de futbol és capaç de tenir quasi més carpes vips, inclús amb espais chill-out, que torns als gols, on entrem els aficionats que sembla que no importem gens. Decebedores pinzellades de la festa surrealista de Montilivi.