Right now, right now, deia cada dos per tres la locutora. El present immediat és un temps verbal que enganxa i, acordat del tot a l’època moderna, estimulava el públic escollit –premsa d’arreu del món, familiars de les primeres espases professionals i altres butxaques agraïdes– des de la llotja de la finish line de la 54a edició de la marató de Nova York al Central Park de Manhattan.

Els primers corredors i corredores arribaven amb comptagotes i la noia tenia la delicadesa de facilitar-los uns segons de glòria, a la colla d’atletes que acabaven de patir, enmig de l’arengada anònima general, 42 quilòmetres i 100 metres per l’enquitranat dels cinc districtes novaiorquesos. Que en els darrers 95 es poguessin sentir enlairats al món a través dels altaveus els transmutava en present històric. Poca fama, sí; volàtil com la vanitat d’alguna de les fulles seques l’aquest parc tan cinematogràfic que llueixen la tardor daurada i cauen resseques amb la vibració dels noms encimbellats des de la llotja.

Els primers a presentar-se van ser els qui fan la cursa en cadira de rodes. Surten al capdavant i circulen més de pressa. Ara, els braços d’aquests atletes, forçats a fer giravoltar les rodes com qui lluita contra un piano de maneta, qüestionava al davant dels ulls del públic de les grades si la distinció de tota la cursa entre homes i dones no hauria de passar al calaix dels mals endreços. Els braços i, està clar veient-los de prop i a la cara, la mirada de la fi d’un repte.

Poca estona després, els primers homes, per més que soni malament. És així, a pesar que la puntimirada correcció lingüística s’esveri, perquè les inscripcions distingeixen la cursa dels homes en cadira de rodes, de la de les dones en cadira de rodes, i, aquestes, separades de la dels homes i de la de les dones i de la de les 5 onades del gruix de les 56.000 persones restants, inclosos “els corredors de totes les identitats de gènere” que volen córrer “en un entorn segur, competitiu i amigable” i que s’inscriuen a la NBEI (el grup d’Equitat i Inclusió No Binària).

Tret dels professionals, que cobren per ser-hi (a banda de la “invitació”, la gradació dels premis va dels 100.000 dòlars per al guanyador i la guanyadora als 2.000 dòlars per a la dona i l’home que arriben en desena posició, més els premis en metàl·lic als millors socis de l’organització, als primers novaiorquesos i als primers altres nord-americans, que corren a casa), tots els participants feien molta cara de salut. De fet, l’organització prepara la cursa amb la previsió que tothom pugui fer els 42 km a una mitjana de 16 minuts cada 1.609 metres. En tot cas, però, després de treure les tanques i deixar que el trànsit torni a escampar-se com una basca indigesta, els voluntaris guien els darrers corredors per les voreres fins cap a les 7, ja ben fosc, del vespre.

Fan cara de bona salut, des de primeres hores de la matinada, quan surten dels hotels i fan estiraments abans d’anar-se’n cap a Staten Island, ben lluny del centre, on començaran a córrer. També en fan al cap de dos dies, quan fan oscil·lar la medalla commemorativa per la 5a, 6a, 7a... avingudes, per Broadway, Times Square o a la cua de les atraccions ciutadanes on els estimula a anar la TCS New York City Marathon, l’entitat organitzadora de l’espectacle. Fan cara de salut cansada, entre la gentada de la ciutat més mediàtica del món que gairebé ni els mira.

Right now, right now, deia, com el martell d’una frase feta, la noia de la llotja. A la graderia del seu davant, sota una gorra negra amb les inicials de Nova York enllaçades i rere d’unes ulleres fosques, ens encreuem amb Denzel Washington i senyora. Intercanviem unes paraules, ens desitgem bon dia i ens retrobem a la pancarta de Times Square on Gladiator II s’escampa pel món des d’una altra pantalla.