“Porto l’escut al pit i em protegeix el cor. Porto l’escut al pit, el meu tresor.” De segur que un dels motius principals per triar la cançó guanyadora del concurs del 125è aniversari ha estat l’aposta per un dels elements amb més càrrega simbòlica i sentimental per als socis barcelonistes: l’escut. En un moment institucional en què es qüestiona la legitimitat dels mecanismes de participació, l’elecció democràtica d’aquest cant pot contenir un missatge que depassi el seu valor musical per a l’animació. L’escut és l’únic emblema identitari del club que des del 1910 ha conservat inalterable la seva fesomia. Més enllà de les imposicions de la dictadura franquista, s’ha convertit en l’únic bastió capaç de resistir l’onada globalitzadora i mercantilista postmoderna (tot i l’intent de la junta de Bartomeu, barrat per l’assemblea, d’eliminar les inicials FCB).

Tanmateix, des de fa anys el cavall de Troia del merchandising està fent els possibles per tunejar-lo segons els interessos comercials, com ha quedat palès amb la segona i tercera samarretes d’enguany. Si com diu la cançó l’escut és el nostre tresor, cal conservar-lo evitant qualsevol ingerència externa tant pel que fa al disseny com al contingut. A més de tenir cura de la pilota, lema dels actes commemoratius, hem de vetllar pels altres quatre components: Barcelona, Catalunya, l’acrònim i els colors blau i grana. No oblidem que es tracta del darrer cordó umbilical que uneix l’aficionat culer amb les seves arrels i l’identifica amb tota una col·lectivitat. Messi i Puyol representen com ningú més l’autèntic cor del barcelonisme a qui només li resta la protecció de l’escut. Dos jugadors absents en la cerimònia del Liceu que, amb “l’escut al pit”, han marcat i evitat gols inoblidables.