“Els Jocs Olímpics són competicions entre atletes en esdeveniments individuals o en equips i no entre països.” La citació anterior correspon a l’article sisè de la Carta Olímpica, el document que regula el moviment olímpic i estableix les regles per a l’organització dels Jocs Olímpics. El text és clar. Malgrat tot, des de la primera convocatòria, tant els comitès olímpics “nacionals” com el mateix COI l’han convertit en un instrument d’exaltació nacionalista; òbviament, dels estats. Només cal comprovar la pompositat amb què s’exhibeixen les banderes “nacionals” en la desfilada inicial o cada vegada que un esportista aconseguix una medalla, un gest que acostuma a tenir ben poc d’improvisat. De fet, la intencionalitat nacionalista forma part de l’essència dels Jocs. El mateix baró de Coubertin, a quin es considera el fundador dels Jocs Olímpics de l’era moderna, no només actuava empès per un suposat desig de fomentar l’esport com a instrument per promoure la salut entre el jovent, sinó també perquè estava convençut que d’aquesta forma milloraria la condició física dels francesos i, de passada, els prepararia per a un nou conflicte bèl·lic, sobretot després de la derrota en la guerra Francoprussiana.

Amb el pas dels anys, els Jocs s’han anat convertint en un aparador de primer ordre; i els estats, a través dels seus respectius comitès olímpics, han sentit la necessitat de controlar-los. Primerament, per exalçar els seus valors nacionals o exhibir la seva identitat a la resta del món. També s’han convertit en una pugna entre estats per comprovar qui acumula més medalles, talment com si els esportistes fossin simples marionetes destinades a engruixir l’orgull “nacional”. Només cal llegir bona part de la premsa esportiva durant els dies de competició per adonar-se de la rellevància que alguns mitjans donen al lloc que ocupa cada estat en el medaller. Durant l’anomenada guerra freda, el principal repte dels Estats Units i l’URSS era derrotar l’altre estat en cada competició i en el còmput global.

Els Jocs també han estat un instrument més de la geopolítica mundial, amb la connivència dels comitès olímpics estatals i del mateix COI. El 1920, dos anys després de l’acabament de la Gran Guerra, ni Alemanya, ni Àustria, ni Hongria ni Turquia van ser convidades a participar-hi, una mostra que els guanyadors no estaven disposats a oblidar les ferides ni tan sols en el terreny esportiu. I, durant el període de la guerra freda, el xoc entre els Estats Units i l’URSS va derivar en diversos boicots, com ara el que van encapçalar els nord-americans contra la cita de Moscou el 1980 com a resposta a la invasió soviètica de l’Afganistan l’any anterior. Quatre anys més tard, els soviètics s’hi van tornar i van boicotejar els Jocs convocats a Los Angeles; i fins i tot van impulsar la seva pròpia competició, els anomenats Jocs de l’Amistat. Avui, malgrat els canvis en la geopolítica mundial, la pugna en el medaller segueix essent una forma més d’enfrontament entre les potències mundials. Hi ha qui ens dirà que és millor que es dirimeixi als estadis que no pas als camps de batalla. Però per què no deixem que siguin els atletes els que competeixin, tal com diu la Carta Olímpica, i no els països.