Amb el permís de Cindy Lima, m’apropio d’una afirmació que va expressar en la retransmissió del València-Uni d’aquest cap de setmana i en què sentenciava que l’equip gironí mostra un esperit guanyador com feia anys que no se li ensumava. I és totalment cert. La transformació, en aquest sentit, és radicalment superba. Veurem a final d’any quin balanç acabem fent pel que fa a èxits esportius. Però el que serà indiscutible, si es manté aquesta línia, és que l’equip competeix al màxim nivell, amb una fam insaciable del començament fins al final. Amb més o menys encert, la predisposició de les jugadores és excel·lent en clau individual i col·lectiva, mostrant una gran capacitat per suplir les mancances puntuals amb altres recursos, sense gaire dependència de l’estat de gràcia d’una o altra. Perquè és evident que l’Uni rutlla molt millor si Chloe Bibby té la metralleta tiradora afinada, si Vionise Pierre-Louis exerceix de dominadora sota la cistella, si Klara Lundquist trenca la defensa amb les seves fulminants entrades a cistella, si Borislava Hristova té el canell endollat... Però la gran virtut d’aquesta plantilla és l’ampli ventall de recursos ofensius i defensius que té per triar i que, a més, funcionen quasi com vasos comunicants. Així, quan baixa el nivell per una banda, sobresurten les potencialitats per una altra.

Aquest esperit guanyador que es respira incrementa la confiança de les jugadores en clau individual. O és la confiança individual el que alimenta l’esperit guanyador col·lectiu. Això és com aquell qui intenta aclarir si va ser primer l’ou o la gallina. A la pràctica, però, comporta que una jugadora pugui passar per diverses fases en un mateix partit, anant de menys a més. Quants partits hem vist en què Bibby, la gran referència ofensiva i que està fent una temporada espectacular, arrenca els primers minuts del matx amb el marcador personal a zero –bé sigui perquè el rival ha fet un bon scouting, bé sigui perquè també és mortal i pot tenir mals dies– i acaba amb unes xifres de dos dígits en anotació? I aquí hi influeixen dos aspectes: el primer, la confiança que diposita l’entrenador en algunes peces clau de la plantilla, donant minuts fins i tot quan les coses sembla que no rutllen, i, el segon, l’actitud de la jugadora, que, malgrat no excel·lir en l’aspecte ofensiu, continua abocant esforços en altres aspectes del joc i això l’ajuda a mantenir la concentració i la paciència necessàries, que li permeten, en un moment o altre, fer que es giri la truita. I aquesta fortalesa mental dota el col·lectiu d’un meravellós esperit guanyador. I respirar aquest ambient també insufla confiança a la jugadora individualment. Un meravellós cercle viciós que, quan s’aconsegueix tancar, sol ser complicat de trencar. En canvi, a la inversa, quan s’entra en una dinàmica de dubtes i desànim, el camí se sol fer molt costerut.

Demà, l’Uni afronta el primer partit cabdal de la temporada. La tornada del primer play-off de l’Eurocup contra el Campobasso. Després d’una victòria èpica a la pista de les italianes, l’Uni defensa un avantatge de només dos punts contra un rival que li juga de tu a tu. El factor Fontajau és evident que serà decisiu, però la tasca no és gens fàcil. O tot o res. I de l’única cosa que avui es pot estar segur és que l’equip gironí mantindrà la lluita fins al final. Pel resultat, no es pot asseverar que l’aposta és indiscutiblement guanyadora. Per l’actitud, una s’hi pot jugar tres pèsols amb els ulls clucs. I tants com facin falta.