El futbol té poca memòria. Una frase que sembla un tòpic dels grossos però tristament és una realitat fefaent entre els aficionats més passionals de qualsevol club de futbol. Al Girona, per exemple, s’ha instal·lat la sensació que l’any acaba amb un gust agredolç. Perquè la gestió del club amb les entrades de la Champions League no ha estat la ideal –no seré jo qui digui el contrari–, o perquè l’equip dirigit per Míchel Sánchez no ha pogut, o sabut, mostrar una versió propera a la del curs passat –era el principal temor, i també el més normal–. També perquè a la lliga de campions no s’ha sabut treure un botí de punts més gran, que deixa l’equip virtualment eliminat, una condició que sí que té en la copa, després de no poder superar el Logroñés. La memòria recent ens evoca a pensar que el club podria estar millor a tots els nivells –sempre es pot millorar–, però si ampliem les mires, molts es posarien les mans al cap. L’espiral de negativitat de l’aficionat tipus de l’era de les xarxes socials ho contamina tot, ho critica tot i ningú se’n salva. Ni Míchel! Fa anys hauria estat impensable que el club gironí estigués on està, haver quedat tercer en la lliga i, actualment, sumar 25 punts i estar fora de perill amb una projecció de 28 al final de la primera volta –la que seria la segona millor de la història–. O caminar amb la samarreta amb l’escut de la Champions a la màniga sense ser titllat de boig i viure un Girona-Liverpool sense haver d’encendre la videoconsola. I és clar que ha estat un bon any!