Solu­ci­o­na­rem el dèficit d’ins­tal·laci­ons espor­ti­ves? S’hi tro­ben els tècnics muni­ci­pals que han de ges­ti­o­nar tren­ca­clos­ques amb les pro­gra­ma­ci­ons horàries dels pave­llons. S’hi bara­llen i s’enra­bien els res­pon­sa­bles de clubs que han d’encai­xar els equips en els hora­ris insu­fi­ci­ents en què els han con­ce­dit l’ús de la ins­tal·lació. Es mare­gen les famílies que han de fer equi­li­bris per coor­di­nar l’agenda i no per­dre’s en el labe­rint d’acti­vi­tats que un dia es fan aquí i l’altre s’han de repro­gra­mar allà. I ho paguen els i les espor­tis­tes, forçats massa sovint a entre­nar-se en con­di­ci­ons precàries i sobre­tot en hora­ris inde­cents. És un mal que arros­se­guem al país i que convé situar en pri­mer pla.

L’enve­lli­ment per falta d’inversió és un dels grans pro­ble­mes de les ins­tal·laci­ons. L’altre, deri­vat de la mateixa causa, és la satu­ració. No és només que un pavelló pre­senti deficiències per falta de man­te­ni­ment o perquè han pas­sat anys sense reno­var-lo, que també, sinó que hi ha acti­vi­tat per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats. I els mal­de­caps són com­par­tits. A tot arreu. Te n’ado­nes quan vius de prop les difi­cul­tats per poder-te entre­nar en un poble petit amb diver­si­tat d’esports i escas­se­tat d’espais, però també quan t’ho expli­quen de ciu­tats grans. Només per posar-ne un exem­ple, el Bàsquet Girona –amb un plan­ter en crei­xe­ment de bra­cet amb l’Uni i amb equips que han de fer de nòmades en diver­sos pave­llons– té en la con­cessió de Fon­ta­jau per part de l’Ajun­ta­ment una de les seves pri­o­ri­tats de futur, però és el pri­mer cons­ci­ent que hi ha altres clubs que uti­lit­zen el pavelló que no poden que­dar dei­xats de la mà de Déu. Un pro­blema de mal resol­dre a curt ter­mini que, segur, tro­baríem en nom­bro­sos racons del país.

Deta­llava en una entre­vista a aquest diari el pri­mer con­se­ller d’Esports de la Gene­ra­li­tat, Berni Álva­rez, en quin punt està el pla de xoc per ade­quar la xarxa d’infra­es­truc­tu­res espor­ti­ves, una de les seves pri­o­ri­tats. Que tam­poc és res que ens arribi de nou; la pri­ma­vera del 2023, Pere Ara­gonès havia anun­ciat que el govern inver­ti­ria 200 mili­ons en cinc anys per millo­rar equi­pa­ments espor­tius. En qual­se­vol cas, Berni Álva­rez ens expli­cava que tenen con­sen­su­ada amb les dipu­ta­ci­ons una fitxa que els pri­mers mesos del 2025 ha d’estar en mans dels tècnics muni­ci­pals per aju­dar a fer una radi­o­gra­fia pre­cisa de les ins­tal·laci­ons per fixar les pri­o­ri­tats a l’hora de reno­var ins­tal·laci­ons. No arri­ba­ran a tot arreu. Tam­poc es cobrirà tot amb els 15 mili­ons d’euros que la Dipu­tació de Bar­ce­lona acaba d’anun­ciar que des­ti­narà a refor­mar equi­pa­ments espor­tius de les comar­ques bar­ce­lo­ni­nes. Però es fa molt neces­sari l’impuls de les admi­nis­tra­ci­ons perquè, sense equi­pa­ments òptims, limi­tem el crei­xe­ment espor­tiu. I no ens podem per­me­tre que l’aban­do­na­ment de la pràctica espor­tiva, una de les pre­o­cu­pa­ci­ons en l’ado­lescència, no sigui per la falta de volun­tat, sinó pels obs­ta­cles que, entre els hora­ris, els des­plaçaments i les con­di­ci­ons, ens facin tirar la tova­llola.

Tam­poc és qüestió ara de començar a cons­truir a cegues, però sí d’iden­ti­fi­car i cer­car solu­ci­ons. Pot­ser ens en sor­ti­rem en alguns casos pro­po­sant ajun­tar equips de muni­ci­pis pro­pers. En tenim exem­ples que han estat un èxit indis­cu­ti­ble que ha bene­fi­ciat el crei­xe­ment quan­ti­ta­tiu i també qua­li­ta­tiu. Pot­ser en algun esport serà bo redis­tri­buir cate­go­ries. Pot­ser amb alguna fórmula més ima­gi­na­tiva. I, per des­comp­tat, amb inver­si­ons. La qüestió és posar-s’hi, pen­sar-hi, creure-hi. Ara que per fi el sec­tor ha aga­fat rang de con­se­lle­ria, que sigui a fi de bé i no només de cara a la gale­ria. Més recur­sos, més eines, més diners. Cre­iem-nos que l’esport és capi­tal.