Després d’anys vomitant sang tenen un moment de treva, uns instants de descans per sortir del cau amb l’excitació de l’odi reprimit, amb la necessitat de venjança de qui s’ha sentit ofès per les pròpies mancances, amb la petitesa moral de qui ha entès l’èxit aliè com un bufet públic de les seves merdes: Els traumes personals caminen en pilotes pel descampat de l’opinió pública.

Per això aquests mesos de mals resultats de Guardiola tenim un aparador dels amargats que duen setze anys empassant-se la bilis, i el més trist de tot, aquesta amalgama de ressentits, desagraïts i envejosos, no només venen de Madrid, que és comprensible per l’anhel lògic de veure caure la causa dels seus patiments, sinó que també pul·lulen per Barcelona perquè veuen el record de Guardiola com la raó del seu fracàs durant els anys destructius de ja sabem qui: Guardiola era Cruyff, Cruyff era Laporta, i Laporta era el punt de partida des d’on començar tota demolició del cub, ja sigui esportiva i identitària.

Arribats aquí és normal que el millor actiu de la història contemporània del Barça només hagi estat quatre anys entrenant el primer equip i no tingui cap perspectiva de tornar. Qui vol tornar a casa si sap que l’espera una cort de corbs esguardant el seu fracàs? Aquest ha estat l’error endèmic d’un club que va arribar a buscar la mediocritat de Setién per intentar enterrar el record de qui va portar el Barça als millors dies esportius de la seva història.

Així doncs, deixem que els ressentits surtin de la cova aquests dies i vagin buidat l’estómac de la sang que s’han hagut d’empassar aquests anys, que cridin i ho celebrin perquè mentre ho celebren no tenen temps de preparar la tornada al club per seguir la destrucció genètica dels anys de Bartomeu, i perquè en el fons, és molt humà buscar calmar la mala consciència en el gust de veure com la causa dels teus complexos passa una mala estona: Per això celebren les derrotes de Guardiola com celebren també les de Flick.