Laporta va rebre una casa en flames, una institució destrossada per la incompetència acomplexada d’uns piròmans sense límit, i no va dubtar a posar-se a davant del Barça per intentar reflotar-lo amb la fórmula d’instint i optimisme personalista com a via única.

A partir d’aquí, tenia dues opcions. La primera era la d’erigir-se com a fred tecnòcrata i portar el club a uns anys d’austeritat quaresmal, edificant un discurs realista, fugint d’axiomes triomfalistes tot duent el context mental de l’aficionat en un escenari de paciència col·lectiva. Un argumentari que hauria estat acceptat per la força del seu carisma però que no era compatible amb l’ambició de deixar com a llegat èxits esportius immediats: La temptació de cuidar la seva pròpia herència esportiva li va treure la mirada del llarg termini.

Per això va escollir la segona opció, la fórmula mixta de la contradicció, la de reivindicar la urgència de sortir de la porqueria de la gestió de Bartomeu i la de portar l’entitat al límit pels èxits esportius que fessin girar el famós cercle virtuós, o sigui, la de reconèixer l’herència nauseabunda però la de governar per salvar el seu dia a dia hipotecant el demà: Laporta no ha estat capaç de posar un context realista perquè els optimistes empedreïts no seran mai realistes pragmàtics.

Així doncs, amb el cas Dani Olmo i Pau Víctor, està portant al límit la seva credibilitat a la presidència perquè s’hi sumen el reguitzell de situacions des de la seva arribada, en què el discurs ha anat per un costat i els fets per un altre,; la seva oratòria èpica no ha tingut cap mena de plasmació a la realitat modesta d’un club en reconstrucció; ha parlat més de desitjos que de fets; s’ha vestit més del guerrer que entra a la batalla per amor que no pas del gestor fred capaç de sacrificar el que més estima pel bé del col·lectiu.

En definitiva, Laporta era i és l’única figura capaç d’explicar a l’aficionat on estava el club sense eufemismes, i a partir de la veritat, prendre decisions doloroses però necessàries per governar amb vista als propers deu anys. De tota manera amb la no renovació de Messi ja vam tenir el primer senyal que l’ordre seria vendre fum i llavors salvar les situacions concretes: Un error estructural que dona ales als gestors amorals que van enfonsar el club amb els Bartosells, i que ara surten a la palestra amb noms diferents però amb el mateix anhel de controlar el Barça des dels poders de sempre.