A finals del 1976, Joan Vilà Reyes, qui havia estat president del RCD Espanyol, va fer una proposta sorprenent. Va demanar que el club canviés el seu nom pel de Reial Club Deportiu de Catalunya. Ho argumentava pel desig que el club tingués “una veritable projecció catalana”. Es tractava d’una idea que ja havia defensat quan ocupava la presidència de l’entitat i que ara tornava a posar al damunt de la taula. La proposta arribava en un moment en què el debat sobre la catalanització dels clubs era ben obert, tant per la normalització de la grafia com pel canvi simbòlic com el que proposava Vilà Reyes. El Sant Andreu i el Terrassa, per posar alguns exemples, s’estaven plantejant catalanitzar els seus noms, i el mateix Espanyol havia impulsat un trofeu anomenat “Nostra Catalunya” i havia decorat la façana del camp amb motius del país. El canvi de nom de l’entitat era, però, un tema més espinós. Alguns dies abans, l’exporter Ricardo Zamora s’havia pronunciat sobre la mateixa qüestió, si bé en un sentit diametralment oposat al de l’expresident. Zamora argumentava que calia ser “fidel al que s’és” i que el canvi de nom podia provocar que “es perdessin els seguidors de tota la vida mentre que seria difícil aconseguir-ne de nous”. El president Manuel Meler també havia parlat del tema, però per defensar que es mantingués el nom registrat el 1927, que incorporava la ñ castellana.

La proposta de l’expresident no va agradar gaire a alguns socis. El 16 de gener, aprofitant un partit de lliga, es van repartir uns fulls volants en què s’afirmava que Vilà Reyes era “un intrús que vol crear discòrdia dins la gran família espanyolista”. També es reclamava que “ens deixin continuar gaudint del privilegi d’anomenar-nos espanyolistes, que és sinònim de CATALÀ MOLT ESPANYOL” (les majúscules són de l’original) i s’acusava el promotor de la iniciativa de voler “instrumentalitzar el nostre històric club per fer costat a la línia «nacionalista» que altres clubs, que són al pensament de tots, han mantingut fins ara en exclusiva”. No era l’única referència al Barça que apareixia en l’escrit. També s’assegurava que “hi ha d’altres clubs que potser haurien de canviar la seva història i els seus colors per legitimar llur catalanisme. I tindrien motius justificats per a fer-ho ja que ni llurs colors ni llurs pares són catalans, i ni tan sols són espanyols: són suïssos”. Alguns dies després, Manuel Meler va voler donar un missatge conciliador i va declarar que “mantenim amb el Barça les relacions més cordials, tal com és obligat i correspon a dues entitats que representen el futbol català a la nostra ciutat”. L’escrit que s’havia repartit entre els socis estava redactat en castellà i acabava amb un “Visca l’Espanyol!, Visca Catalunya! i Visca Espanya!”. Els promotors dels fulls demanaven que a la mitja part del partit l’expresident sortís al centre del camp i demanés “perdó públicament”. A banda de la indigestió que havia produït la proposta del canvi de nom, una part dels socis no perdonaven a Joan Vilà Reyes que a conseqüència del cas Matesa el club s’hagués hagut de vendre una de les seves estrelles, Marcial, que havia acabat a les files del principal rival, el Barça. Com ens podem imaginar, Vilà Reyes no va demanar perdó (com a mínim de la manera que l’hi demanaven) i l’Espanyol segueix essent l’Espanyol.