El millor de Laporta és que tots portem un Laporta a dins, tots hem fet botifarres quan guanyem el Madrid, tots veiem la victòria com una forma de rebel·lió contra el poder central, tots patim de forma irracional a pesar de l’evidència d’una victòria inapel·lable, tots aixecaríem qualsevol títol de genolls, tots abraçaríem els jugadors com si fossin els nostres fills després de fotre cinc gols al Madrid, tots ens acabaríem defensant entre nosaltres si l’enemic ve de fora, i en aquest terreny d’identificació amb l’emotivitat més primària del culer, Laporta és insuperable: Laporta, de manera natural, és cadascú de nosaltres quan mirem el futbol des de la sala d’estar de casa.

Per això Laporta té més marge que els demés a la presidència, perquè cap d’ells aconsegueix aquesta connexió genuïna amb el que som quan ningú ens mira, cap d’ells té aquest component de fer-se perdonar des de l’emotivitat, cap d’ells és capaç de causar aquesta contradicció de criticar-lo al màxim i voler-lo molt, cap d’ells pot passar d’una petició de dimissió a un millor que hi siguis, cap d’ells construeix des del populisme emotiu partint de la transparència emocional, i cap d’ells és competent per tenir uns irreductibles capaços de defensar-lo amb sang quan les coses van pel pedregar. El carisma de Laporta es multiplica exponencialment en la victòria però mai queda aniquilat en la derrota.

En definitiva, si Laporta ja hagués superat una moció el dia abans de no inscriure Dani Olmo, doncs havent aconseguit allargar l’excel·lència de la supercopa no cal dir que la victòria a les properes eleccions serà inapel·lable. El futbol no és política, el futbol supera la racionalitat de qui veu el problema de l’èxode de professionals que pateix la seva directiva; el futbol és saber arribar a aquell llenguatge emotiu en què tots ens trobem. I en aquest terreny, sense cap dubte, Laporta és el millor de tots amb diferència.