Hi ha coses que fa molt de temps que fun­ci­o­nen de la mateixa manera. Algu­nes tin­dria sen­tit can­viar-les, però altres segu­ra­ment si por­ten tant de temps és per alguna cosa. La majo­ria dels esports que prac­ti­quem o veiem, començant pel fut­bol, es van inven­tar fa no gaire més de cent anys. En canvi n’hi ha d’altres que por­ten segles, com els escacs. Algú dirà que els escacs no són un esport perquè no hi ha acti­vi­tat física, però tot­hom que hagi estat con­cen­trat inten­sa­ment i amb tensió sap que el can­sa­ment pot ser igual o supe­rior al que es té fent esport movent el cos.

Però hi ha qui vol rein­ven­tar la roda, és a dir modi­fi­car les regles més que cen­tenàries dels escacs, i és ni més ni menys que el millor juga­dor d’escacs del món des del 2010, el noruec Mag­nus Carl­sen. Nor­mal­ment, el que gua­nya amb unes regles no té gaire ganes de can­viar-les, com ho demos­tra el fet que els par­tits polítics que gua­nyen amb un sis­tema elec­to­ral nor­mal­ment no volen can­viar el sis­tema que els ha fet gua­nyar.

Però Carl­sen, com abans alguns altres, creu que els escacs s’han de reno­var. Que actu­al­ment les pri­me­res deu, vint o trenta juga­des els juga­dors ja les fan de memòria, movi­ments mecànics a par­tir de les ober­tu­res que han estu­diat. I que la par­tida real, les juga­des que rao­nen i deci­dei­xen els juga­dors, cada vegada arri­ben més tard. Per això, jun­ta­ment amb un mul­ti­mi­li­o­nari mece­nes ale­many, aquest any 2025 ha orga­nit­zat un altre cam­pi­o­nat mun­dial d’escacs ano­me­nat Fre­estyle Chess, que es podria tra­duir per alguna cosa sem­blant a “escacs d’estil lliure”. Per a alguns és una heret­gia i per a altres és millo­rar el que és avor­rit i pre­vi­si­ble i fer-ho més entre­tin­gut i diver­tit. Que pesi més la cre­a­ti­vi­tat que no pas l’estudi tediós.

El canvi més deter­mi­nant és que la posició de les peces majors (totes menys els peons) se sor­te­jarà tot just 10 minuts abans de començar i tots dos juga­dors tin­dran la mateixa. Tot i això, el rei haurà de seguir estant entre les dues tor­res, per poder enro­car-se. Per tant ja no ser­veix de res estu­diar les ober­tu­res, sinó que cal pen­sar-hi al moment. El que sí que con­ti­nua igual són els movi­ments que pot fer cada figura i que per gua­nyar cal tom­bar el rei. Un altre canvi és que els juga­dors por­ten un pulsòmetre i els espec­ta­dors poden veure les pul­sa­ci­ons de cada juga­dor, i per tant cons­ta­tar quan s’alte­ren i inten­tar deduir el perquè. Pot­ser li aug­men­ten les pul­sa­ci­ons perquè està patint o pot­ser perquè està a punt de fer un movi­ment gua­nya­dor.

Això de can­viar les regles esta­bler­tes fa molts anys pot ser inten­tar rein­ven­tar la roda, però la majo­ria d’esports ho van fent. En el fut­bol fa dècades no hi havia tanda de penals ni era pos­si­ble subs­ti­tuir juga­dors ni tan sols per lesió, i ara cada cop es poden fer més can­vis. També ha anat can­vi­ant el que es con­si­de­ren mans. En el cas dels escacs, els can­vis serien més pro­funds i per tant es pot pen­sar que seria tan dife­rent que gai­rebé seria un altre esport que gua­nya­rien un altre tipus de per­so­nes, però no. Ja s’ha fet algun cam­pi­o­nat i ha gua­nyat el mateix Carl­sen.

La idea de sor­te­jar la posició de les peces dels escacs abans de començar no és nova: un dels seus màxims defen­sors va ser el geni boig Bobby Fisc­her, campió mun­dial als anys setanta fins que, com Carl­sen, va dei­xar de par­ti­ci­par-hi. Fis­her va morir exi­liat a Islàndia als 64 anys després d’haver vis­cut algu­nes èpoques llu­mi­no­ses i altres de fos­ques, com blan­ques i negres són les 64 case­lles del tau­ler d’escacs.