Avui vull fer una reflexió sobre Ansu Fati, i el que el seu cas representa: les promeses incomplertes de la Masia. Ansu Fati és una promesa incomplerta en el sentit que era un jugador del qual tots esperàvem grans coses, i que per una maleïda lesió potser no complirà les expectatives generades. Però el jugador nascut a Bissau també és una promesa incomplerta perquè entre tots li vam prometre una confiança en ell, com a futbolista, que hem tardat poc a retirar-li, sobretot quan hem trobat altres jugadors de la Masia amb qui il·lusionar-nos.

Ansu Fati no és la primera persona, ni serà l’última, que veu la seva carrera com a futbolista truncada per una lesió de gravetat. També és evident que no tots els futbolistes formats a la Masia tenen cabuda en el primer equip. Però Ansu Fati és un cas especial. Hem de fer memòria del moment en què va debutar. Era la temporada 2019/20 i Ernesto Valverde era l’entrenador del Barça. Tot i que havíem guanyat les dues últimes lligues, molts culers teníem clar que alguna cosa no rutllava. Les dures derrotes contra la Juventus, la Roma i el Liverpool les tres temporades anteriors en la copa de campions insinuaven que estàvem en un període de transició en què la generació daurada de la Masia hauria de donar pas a una nova fornada de jugadors joves. Una de les raons que expliquen la il·lusió que Ansu Fati va generar és precisament que vèiem en ell la promesa d’un nou Barça. No és casualitat que, després de la traumàtica sortida de Messi, Joan Laporta concedís el 10 del Barça a Ansu, que acabava de recuperar-se de la seva greu lesió al menisc. Ell va acceptar el regal emmetzinat, i encara avui porta aquest pes a l’esquena.

El Barça té tot el dret d’enorgullir-se de la Masia. Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Fermín López, Gavi i Alejandro Balde són jugadors molt joves i ja assentats en el primer equip del Barça. Per molt que des de la caverna s’aferrin a l’estadística de CIES Football Obs, que diu que el planter del Real Madrid aporta més futbolistes professionals al món que la Masia, és evident que la fábrica no genera futbolistes de la qualitat del Barça. De fet, el nom del planter del Madrid i el del Barça il·lustren la concepció dels clubs sobre els jugadors que formen. La fábrica fabrica jugadors industrialment amb la intenció de generar capital. La Masia ajuda els jugadors a créixer com a futbolistes i com a persones, amb l’esperança de poder-los oferir un lloc a casa. Ara bé, el cas d’Ansu Fati ens avisa dels perills de convertir la Masia en una fàbrica de generar il·lusions, sobretot quan les coses van mal dades.

I aquí és on m’assalten tots els dubtes. El Barça és més que un club, però no és una ONG. Els futbolistes que no tenen nivell per jugar al Barça han de buscar opcions fora. Dit això, potser hauríem d’aprendre del kintsugi, l’art japonès d’adobar peces de ceràmica trencada amb or per convertir les antigues fractures en part de la bellesa del nou objecte. Més enllà de la metàfora, no sé com podríem traslladar aquesta pràctica al context de la Masia. Però em sembla que n’hauríem d’aprendre alguna cosa. Altres promeses en perill, com Marc Bernal, en depenen.