Partits avorrits
A Boston són les tres de la tarda, acabem de dinar, i se m’escapen badalls mentre veig la meva dona i la meva filla fer la migdiada. El joc del Barça és feixuc, de cames cansades i d’imprecisions constants, contra un equip intens que redueix els espais. La pantalla del mòbil s’encén amb notificacions que em sedueixen amb la promesa de captivar la meva atenció i rescatar-me d’un partit que, penso en aquell moment, només recordaré si aconseguim tres punts que ens apropin a celebrar el títol de lliga.
Aquí als Estats Units en fan broma sovint. El soccer, el “futbol” que es juga amb el peu i no exigeix que els jugadors es protegeixin contra commocions cerebrals, els sembla avorrit. En molts partits, diuen, la pilota es passeja d’un cantó a l’altre durant noranta minuts, els jugadors es rebolquen a terra davant de qualsevol contacte i, amb sort, el marcador es mou una vegada, si no anul·len el gol per fora de joc. Fins i tot en els bons partits, aquells on un dels equips aconsegueix fer més de dos gols, els moments d’eufòria es poden comptar amb els dits d’una mà. I encara gràcies! El futbol no convida a l’espectacle… o això asseguren alguns, com qui no vol la cosa.
Als Estats Units, en canvi, l’aficionat sol estar sempre estimulat, sobretot en els esports més populars. L’NBA, per exemple, garanteix que veure un partit de bàsquet sempre sigui un xou. La defensa sovint té poc pes i es prioritzen les transicions ràpides, i l’encert ofensiu. En els temps morts, les cheerleaders entretenen el públic tot preservant dinàmiques de gènere que fa molt que hauríem d’haver abandonat. El futbol americà i el beisbol segueixen una lògica similar, tot i que en aquest cas són esports de ritme lent, amb moltes interrupcions on els jugadors s’organitzen i preparen la pròxima jugada sense pressa. A l’estadi, aquests moments de pausa s’omplen amb kiss cams o dance cams que mantenen el públic en tensió davant de l’oportunitat de ser una estrella fugaç amb un petó romàntic o un pas de ball estudiat. Les cerveses i els brètzels solen acompanyar les converses de persones que saben que el joc, en si mateix, només els demana l’atenció en moments molt determinats. En la meva experiència, qui mira els partits per televisió també ho viu com un acte social, on estar entretingut és tant o més important que seguir els detalls del joc.
Amb aquestes paraules no pretenc desprestigiar aquests esports, ni la forma com els estatunidencs els viuen. Dit això, partits com els del Barça de dissabte mostren una virtut especial del futbol. En un món que no deixa d’estimular-nos, el futbol encara permet avorrir-nos. Així, si resistim la temptació d’agafar el mòbil, ens podem fixar en els petits detalls, i gaudir honestament del gol quan arriba. Dic això davant alternatives com la Kings League, i perquè d’aquí a dos mesos viurem el primer mundial de clubs als Estats Units. Espero que fem popular el futbol aquí a través de proposar una manera diferent de viure l’esport, i no reduint el futbol a un espectacle amb la capacitat d’entretenir en tot moment, a qualsevol preu.
