Després del que s’ha conegut sobre els mètodes de Florentino Pérez per aconseguir arbitratges favorables i un cop llegida l’exigència de reforma del comitè tècnic d’àrbitres que ha posat per escrit el Madrid, és obligatori concloure que Florentino Pérez (Madrid, 1947) creu que és l’enviat de Déu per posar ordre i justícia en el terrenal futbol. De brots messiànics ja se n’hi havien detectat, però el que hem sentit del president de la Federació Espanyola de Futbol Rafael Louzán –madridista confés– i la carta del Madrid a la RFEF amb l’advertiment que també n’envia còpia al CSD passa de taca d’oli. La deriva del president del Madrid és perillosa, no tant per a la competició que pretén salvar “de la manipulació i adulteració” sinó justament perquè és ell qui introdueix un factor de descrèdit. Les paranoies del president Pérez són ja més colossals que els perjudicis que diu denunciar. I no el poden fer fora. Ja s’ho faran.

Mentrestant, Florentino abraça el trumpisme més descarnat. Escampar fake news per tapar que no guanya com hauria de guanyar amb el pretès millor jugador del món és més vell que anar a peu. Però adreçar públicament invectives del tipus “descrèdit absolut” a un col·lectiu arbitral que manté un punt de corporativisme fa pinta de ser una molt mala estratègia. Durant tota la temporada la televisió oficial del Madrid pressiona els àrbitres que han de dirigir partits als blancs amb vídeos i muntatges tendenciosos, amb mentides i fal·làcies pretesament fonamentades en imatges oportunament seleccionades. Com a argument és tan grotesc, tan esperpèntic, que qui podria estar més amb la mosca al nas –Simeone, entrenador del pròxim rival dels blancs– s’estalvia referir-s’hi en to seriós.

Però no, una mentida repetida mil vegades no esdevé veritat. No és veritat que el gol de Vinícius a Cornellà-el Prat estigués mal anul·lat i afirmar-ho al costat de la legítima reclamació de la vermella a Carlos Romero els desacredita. Tampoc és veritat que l’arbitratge de la lliga s’acarnissi amb el Madrid. Ni amb el Barça, i mira que l’afer dels pagaments a Enríquez Negreira hauria pogut desencadenar una reacció antiblaugrana. Quan l’àrbitre de camp comet errades hi ha l’àrbitre de VAR per –en alguns supòsits– cridar-lo a l’ordre. Tots tenen un criteri aproximadament adequat a les normes i les instruccions tècniques... i tots s’equivoquen en una mesura o altra.

Les dades no ho són tot, però orienten. Hi ha dos equips de la lliga als quals no han xiulat cap penal en contra. L’Osasuna i –exacte– el Madrid. I no cal recular als temps de Pepe o Sergio Ramos –o de Benito i Hierro per als que som del segle passat– per fer notar que els centrals del Madrid no s’han caracteritzat mai per ser fins estilistes, per treure la pilota jugada i per la seva lectura tàctica. Que no són Piqué ni Cubarsí, vaja. Tampoc els d’ara, i amb Ancelotti no es pot dir que el Madrid apugi molt la línia. Resumint, que els rivals del Madrid trepitgen àrea blanca però no hi cobren cap penal. Al Barça n’hi han xiulat tres en contra, que és la mitjana. Anem a l’altra àrea. El líder destacat en penals xiulats a favor és... sí, és clar, el Madrid (10). El següent és el Vila-real (7) i el Barça es conforma amb 4. I per molt desequilibri que tinguin Vinícius o Mbappé, ni Lamine Yamal, ni Lewandowski ni Raphinha són coixos ni porucs.

El futbol europeu és massa gran per dominar-lo des de la llotja del Bernabéu. Per això la primera envestida del projecte de la Superlliga ideat per Florentino va fracassar. Fins ara, l’ésser superior havia fet i desfet a nivell estatal des de la seva planta noble, però quan els fils que mouen els titelles són tan visibles com ho han estat l’última setmana, la manipulació és vergonyosament evident.