És una escena força habitual durant els partits de qualsevol esport practicat en equip per nens i nenes: dos, tres o quatre homes joves –habitualment són nois– donant indicacions durant el descans a una canalla que no pot entendre la meitat de les paraules i que només pensa a reprendre el joc per poder xutar, o llançar o passar la pilota. Però en l’esport formatiu hi ha una tendència desenfrenada a imitar el món dels adults i dels equips professionals, a partir d’un enfocament carregat d’errors, perquè aquells infants no són ni una cosa ni l’altra. On queda la racionalitat del que és possible i el que no ho és? Per què s’entrena des de ben petits un joc tan mecanitzat que impedeix als petits jugadors pensar per si mateixos i prendre decisions, siguin o no les encertades? Realment és necessari que un nen de vuit o nou anys salti al terreny de joc pensant que ha de guanyar per imperatiu legal aquell partit perquè està en joc quedar tercer o quart en la classificació? Encara més: de veritat cal castigar l’error amb un crit o enviant el menor a la banqueta? Sento sovint: “Avui l’equip no ha estat concentrat”, o “avui ens ha faltat sang”. A veure, si us plau, que són personetes que ens arriben al melic. Algú pot pensar que un nen no és el primer que vol que li surtin bé les coses?

Potser al final em quedaré sola, però no em cansaré de defensar que l’esport formatiu ha de tenir un marcat caràcter pedagògic, i que això implica oferir als infants propostes i continguts tècnics en sintonia amb la seva edat. I deixar que inventin, que provin, que errin... Que s’entrenin i juguin com toca en funció de cada edat. Això és clau, crec, per inculcar-los l’amor per l’esport. Perquè ens omplim la boca de valors com el joc net, l’amistat, el respecte, la disciplina... i quan arriba el partit ens trobem que allò que realment importa és el resultat, però no entès com l’evolució de l’infant durant el partit, no entès com si un nen esquerrà ha aconseguit per fi perdre la por a xutar amb la dreta, sinó entès només com allò que reflecteix el marcador físic, el que indica si hem fet més gols o punts que l’altre. Els nens no només no necessiten ser entrenats i tractats com adults. Tampoc no necessiten consells interminables dels pares i les mares, que sovint i amb bona fe mirem de proporcionar-los dreceres per evitar que vagin a parar al camí de l’equivocació o del fracàs, sense entendre que això també forma part de l’aprenentatge. Si els evitem l’equivocació, també els prohibim experimentar i buscar solucions per ells mateixos.

Si parlem d’errors, m’agradaria destacar un altre que veig que es repeteix. Sota el meu parer, cap nen de 9 o 10 anys hauria de jugar tots els minuts de cada partit, ni que sigui el millor en la seva disciplina. Fer-li creure a aquesta edat que ho té tot fet, que no té rival, que en el seu lloc és insubstituïble, és un error greu. Com també ho és apostar cada cop més, i parlo sempre de l’esport formatiu, per aquella mainada que destaca pel seu físic corpulent. Cada nen té el seu procés de creixement i d’aprenentatge. I no és el mateix un infant nascut al gener que un de nascut al desembre, i en canvi han de compartir categoria. I ara és quan vindran un munt d’entrenadors a dir-me que d’acord, que signarien aquestes ratlles, però que si perden tres partits seguits se’n van al carrer.