Els Jocs Olímpics que es van celebrar a Múnic el 1972 han passat a la història per les proeses de Mark Spitz, que va aconseguir set medalles d’or en les proves de natació. Però, per damunt de tot, per la tragèdia que es va viure a la vila olímpica entre el 5 i 6 de setembre, quan un escamot palestí de l’organització Setembre Negre va prendre com a hostatges onze integrants de l’equip de lluita d’Israel. Els terroristes, vestits amb roba d’esport i portant granades i pistoles a les bosses, van aconseguir saltar la tanca de la vila olímpica i entrar en un dels apartaments de l’equip israelià de lluita. L’entrenador dels lluitadors i un aixecador de pesos van morir en els enfrontaments amb els atacants, que van aconseguir retenir nou ostatges. Hores després, van llançar un full en què exigien l’alliberament de 234 militants palestins presos a Israel i dels membres del grup armat alemany Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF), Andreas Baader i Ulrike Meinhof, empresonats a l’Alemanya Federal. El termini s’acabava al migdia, però es va allargar fins a les cinc de la tarda.

Les negociacions amb els segrestadors van resultar inútils. El govern de Baviera els va oferir una quantitat de diners “il·limitada”; i també un intercanvi d’ostatges alemanys. Després de diverses hores de tensió, els segrestadors van acceptar un avió per fugir a Egipte. En realitat, es tractava d’un parany per intentar una operació de rescat a l’aeròdrom militar de Fürstenfeldbruck; però va acabar malament. Anys després, quan es van fer públics els arxius del cas, es va conèixer que ni els franctiradors que havien participat en l’operatiu eren d’elit ni tampoc havien disposat dels mitjans necessaris per disparar en la foscor. En un primer moment, però, l’agència Reuters va informar que l’operació havia estat un èxit; i fins i tot va difondre les declaracions del portaveu del govern de Baviera en què expressava la satisfacció per “l’èxit de l’acció policial”. La notícia va arribar a Israel i el govern va traslladar-la als familiars. La realitat, però, és que l’operació havia estat un fracàs absolut: van morir onze atletes israelians, els cinc militants palestins i un policia alemany.

En un primer moment, la competició esportiva va continuar com si res, malgrat la tensió que es vivia a la vila olímpica, i fins i tot un esportista d’Israel va prendre part a les regates de vela. Finalment, el COI va claudicar i es va suspendre la competició. L’endemà, quan es va conèixer el tràgic desenllaç del segrest, es va dur a terme una cerimònia de condol a l’estadi olímpic, en què van participar 3.000 esportistes i uns 80.000 espectadors. Durant l’acte, el president del COI, Avery Brundage, va voler destacar la força del moviment olímpic: “El nostre únic poder és el d’un gran ideal. Estic segur que l’opinió pública estarà d’acord amb mi que no podem tolerar que un grapat de terroristes destrueixi aquest nucli de cooperació internacional i de bona voluntat que constitueix el moviment olímpic.” Sorprenentment, Brundage no va fer cap esment a les víctimes, una actitud que va indignar molta gent. L’endemà, els Jocs van continuar amb normalitat. Només es van mantenir les banderes a mig pal; llevat de les dels països àrabs, que interpretaven aquest gest com una humiliació a Israel. Algunes delegacions, però, van abandonar Múnic.

La tragèdia va canviar per sempre més l’olimpisme. El periodista Charles Bietry, que va tenir el trist privilegi de donar l’exclusiva del desenllaç del segrest a través de l’agència de notícies France Press, va deixar escrit: “El món de l’esport vivia en un núvol i el món dels Jocs Olímpics, en el seu propi planeta. Només vivia d’alegries, de medalles, de llàgrimes i d’èxits. Hi havia la treva antiga i es pensava que estava recer de qualsevol agressió exterior.” Aquella tragèdia va marcar per sempre més l’olimpisme, que acabaria associat als amplis desplegaments policials.