La nova dimensió del Girona és establir-se amb dignitat a l’elit. L’any passat va ser la joia desfermada, èbria de felicitat, que il·lusos de nosaltres pensàvem que seria tan immortal com el nostrat Barri Vell. Però com que la vida no permet emocionar-nos gaire, no fos cas que la bufetada sigui estratosfèrica, la golejada a San Mamés reafirma que jugar a primera és un privilegi del qual sortirem escaldats quan abaixem el llistó.

En el futbol, com a la vida, sempre guanyen els mateixos. Són els poderosos que influeixen entre bambolines per aconseguir el que necessiten, oprimint amb callada crueltat els que volen rebel·lar-se contra el poder establert. Per què els que rebem cops a tot i a dret ens n’oblidem fàcilment? L’any passat me’n vaig fer un tip de dir als fills que la felicitat de les victòries esbojarrades era un miracle i, per tant, havíem de xalar de valent mentre se’ns permetés. Per això, ara que la vida futbolística del Girona no és un conte, no és just el malestar que es cou entre la massa social. Cal ser tan crític amb la gestió com entendre que és un privilegi jugar sense haver de fer càbales per si els rivals de baix guanyen i ens obliguen a olorar les flames del descens. Per molt que ens costi acceptar-ho, pel nostre bé, siguem realistes: la nova dimensió és assentar-nos a primera, que hi som novells encara, objectiu molt més complicat del que ens pensem els qui amb prou feines trampegem les obligacions diàries.