L’únic que és veri­ta­ble­ment extra­or­di­nari en la crisi de joc i de resul­tats del City és que a Pep Guar­di­ola no li hagi pas­sat mai abans en quasi una vin­tena d’anys com a entre­na­dor. Abans d’entrar a ana­lit­zar la situ­ació, és impres­cin­di­ble posar-hi aquest con­text tem­po­ral, perquè segu­ra­ment és molt relle­vant. ¿A quin entre­na­dor, a quin dels millors amb llarga tra­jectòria en el món del fut­bol, no li ha pas­sat que els seus equips hagin cai­gut en una mena de depressió, mig fut­bolística mig anímica? No, no hi ha excep­ci­ons. Ni els que en algun moment sem­blava que tenien una mena de fórmula de la infal·libi­li­tat. O no recor­dem el pri­mer Mou­rinho i el de després? O no li ha pas­sat a un gegant de les ban­que­tes com Jürgen Klopp en el mateix Liver­pool que va tor­nar a por­tar al cim? No li va caure gai­rebé a plom l’equip després d’una tem­po­rada glo­ri­osa? I podríem con­ti­nuar i no aca­baríem. Però no, no hi ha excep­ci­ons a la regla no escrita que el fut­bol a vega­des et reclama que no tens dret a pas­sar-li a davant i et demos­tra que la teva fórmula no era infal·lible.

Una altra cosa extra­or­dinària de la crisi del City és que cap altre entre­na­dor de la història ens havia fet creure com ho ha fet Guar­di­ola que es podia con­tro­lar el que passa dins un camp de fut­bol, com si per a ell el joc (gai­rebé) no tingués secrets. En els equips de Guar­di­ola no hi havia bai­xa­des (pro­lon­ga­des) de ren­di­ment, ni tran­si­ci­ons de plan­ti­lles que reque­ris­sin temps, ni atu­ra­des tàcti­ques per poder reco­mençar. Enllu­er­nats pel joc dels equips de Guar­di­ola, ens vam pen­sar que havia inven­tat la màquina intem­po­ral de jugar a fut­bol. És clar que sem­pre hi ha els que ho expli­quen dient que això només és qüestió de diners. Qui sap mínima­ment de fut­bol sap que no, que és bàsica­ment qüestió de fut­bol i exigència.

Aquesta dimensió extra­or­dinària de la situ­ació és el que ens fa ser espec­ta­dors incrèduls del que està pas­sant al City, perquè Guar­di­ola ens havia fet creure –sense expli­ci­tar-ho, només mos­trant-nos com juga­ven els seus equips– que no podia pas­sar mai una cosa simi­lar. Però més enllà d’aquesta dimensió extra­or­dinària, el que està pas­sant en el City és el que passa en qual­se­vol equip en qual­se­vol moment. Sim­ple­ment, ens costa més d’enten­dre-ho i ens costa més d’expli­car-ho. Fins i tot per al mateix Guar­di­ola. I com passa quan qual­se­vol equi­li­bri que sem­bla màgic entra en crisi, segur que no hi ha un fac­tor únic. Pot­ser sí que un fac­tor pot ser l’inici d’una sèrie de petits dese­qui­li­bris en cadena que, sumats, fan una dava­llada de dimen­si­ons ines­pe­ra­des. Una mica allò de l’ale­teig d’una papa­llona que causa un tsu­nami a l’altre cos­tat del pla­neta.

És obvi que la lesió de Rodri ha afec­tat l’equip, però per ella mateixa no explica la dimensió de la crisi. I veient els últims par­tits del City, sem­bla clar que l’equip ha per­dut l’hege­mo­nia al cen­tre del camp, el cen­tre neuràlgic on els equips de Guar­di­ola sem­pre han edi­fi­cat el seu mite. Sense Rodri, els altres mig­cam­pis­tes hi són però s’han desin­flat. En la pèrdua de la rutina de gua­nyar també hi ha una certa fatiga pel pas dels anys. Els juga­dors no són eterns i els relleus no sem­pre estan a l’altura. I no subes­ti­mem els rivals. L’influx de Guar­di­ola no només ha fet créixer els seus equips, també ha influït glo­bal­ment en el fut­bol i ha fet créixer els rivals. Pots ser un avançat al temps, però el temps no deixa d’encalçar-te.

Pot­ser no serà demà, ni la set­mana que ve (o pot­ser sí), però a ningú hau­ria d’aga­far per sor­presa que Guar­di­ola recu­peri el seu temps. Qui sap si és la prova que li ha plan­te­jat el fut­bol.