El que ensenya la sentència Rubiales
A mi també em sembla que Luis Rubiales ha passat fluix –que no indemne– amb la condemna, però resulta que el rebombori mediàtic no predetermina la contundència de la pena. A mi també em sembla que 10.800 euros de multa i 3.000 d’indemnització són poca cosa per fer-lo escarmentar tocant-li la butxaca, però és ben cert que, en un escandall de gravetat en les diverses agressions sexuals, el seu petó és de baixa intensitat i no se l’ha de penar igual com les atrocitats que massa sovint omplen les seccions de successos. En fi, a mi també em sembla que Jenni Hermoso va ser coaccionada, però la coacció del diccionari no coincideix amb la definició del tipus penal del mateix nom, que exigeix una violència o intimidació que ni tan sols les acusacions van poder subratllar. Però el que em pugui semblar a mi té poc de rellevant i per això ho aparco aquí. Ja se sap, tants caps, tants barrets.
La transcendència del judici a Luis Rubiales va molt més enllà de la sentència condemnatòria i de la pena associada. Primer, perquè s’ha conjurat el risc que hi havia portant la qüestió a l’esfera penal. I és que una absolució –en el cas que el magistrat hagués considerat que no quedava acreditada l’absència de consentiment– hauria tingut com a conseqüència un missatge socialment letal: la validació a tots els efectes de la conducta repulsiva de Rubiales.
M’explico. El problema de tot plegat és haver hagut de portar l’afer a l’àmbit penal. Les conductes de Rubiales mereixien una reprovació social rotunda, explícita, estrident, en tot cas més que suficient per haver forçat la dimissió de l’ínclit dirigent andalús l’endemà mateix. Una reprovació que no va arribar perquè socialment venim d’on venim i (els homes) hem portat els abusos (sexuals i de poder) a uns extrems tals que ha calgut una reacció legislativa portada a l’altre extrem per sacsejar-nos a tots sobre els nivells d’injustícia que havíem naturalitzat. Amb la llei del només sí és sí, en absència d’altres proves de càrrec ni testimonis, si la denunciant manifesta que no hi havia consentiment i el denunciat ho contradiu, pot arribar a passar que hi hagi condemna. Però és el que, els homes, ens ho hem guanyat a pols, fins i tot al preu que alguns paguin sense tenir culpa. Algun dia trobarem un punt d’equilibri diferent.
Parlava de conductes de Rubiales, en plural. Perquè no hauria calgut exigir-li la dimissió pel petó. Abans ja havia donat mostres del mascle hispànic troglodita que és quan es va engrapar la pebrotera en plena llotja, en una mostra vergonyant de menyspreu pel que comporta ostentar la representació d’un col·lectiu (el futbol), d’una institució (la federació) i d’un estat al que deia representar en un esdeveniment (la final d’un mundial de futbol, poca broma) i en un context (la llotja) on la contenció educada ha d’arraconar la testiculina barroera. Amb allò ja n’hi havia prou i de sobres per fer-lo plegar.
En tot cas, d’aquesta, ens n’hem sortit de manera més o menys airosa: Rubiales té –o tindrà, si segones instàncies no ho revoquen– retret penal; queda clar que la llei és un instrument útil per penalitzar conductes abusives; queda establert que un petó no consentit és agressió sexual, que no calen lesions visibles per merèixer càstig penal i, sobretot, la notorietat que ha revestit el judici ha de permetre iniciar un procés de reeducació col·lectiva perquè si mai torna a passar res semblant la reprovació social sigui tan potent i efectiva que dicti sentència sense que calgui recórrer a un jutge.
