S’ha dit i escrit infinitat de vegades, però quan una certesa sona irrefutable no és sobrer repetir-la ni que sigui un cop més. La tesi en qüestió dicta que una de les grans virtuts que tenen les lligues nord-americanes, i que les fa tan atractives, és que són extremament equilibrades. I és que, a diferència del que massa sovint passa a Europa, Atlàntic enllà no només no guanyen sistemàticament “els de sempre”, sinó que gairebé ho pot aconseguir qualsevol per poc bé que faci les coses. La imprevisibilitat és una mica la norma. I la prova n’és l’NBA, que ha tingut fins a sis campions diferents en les últimes vuit temporades. Aquesta varietat no és fruit del caprici. I és que el país que del liberalisme en fa bandera ha entès que perquè un espectacle de masses com és l’esport d’elit sigui atractiu, ha de ser disputat i emocionant. I perquè això sigui així, ja fa molts anys que les grans lligues americanes estan totalment professionalitzades i regulades, política que implica prendre decisions com ara fixar límits salarials perquè tots els equips tinguin les mateixes oportunitats competitives o retocar els reglaments les vegades que facin falta quan es detecta un desequilibri en el joc que pugui afavorir ves a saber qui.

Posats doncs en antecedents, l’NBA ens pot regalar enguany un campió inèdit respecte al seu passat més recent? Tant de bo sigui així, i, partint de la dolorosa obvietat que aquests no seran uns Sixers que l’única cosa a què poden aspirar és seguir fent el ridícul, encreuem els dits perquè els escollits siguin els Oklahoma City Thunder. Són l’equip del moment i per poderoses raons. D’entrada, per una de més conceptual, si es vol, com és la de la mateixa història de la franquícia, refundada el 2008 a partir del llegat dels Seattle Supersonics i que, per tant, com a projecte necessita començar a reescriure una narrativa d’èxit pròpia. Per dir-ho més brusc, si Oklahoma vol aspirar a ser a l’aristocràcia de l’NBA, necessita obrir camí amb un anell de campió al dit. I aquest anell, pinta que falta un any per poder posar-se’l, ja que, per ara, lideren amb solvència la Conferència Oest. I no és cap casualitat, ja que, per destacar-ho en números, són el quart equip de la lliga amb millor atac i el segon en defensa –la seva gran arma–, criteris estadístics que certifiquen que són un grup compensat gràcies a la bona mà de Mark Daigneault, exemple canònic d’aquells tècnics joves que estan revolucionant la lliga en mètodes, idees i, per descomptat, resultats. Però si Oklahoma és ara mateix el que és, és gràcies a tenir jugadors amb talent. Per començar té dos pivots dominants com són Isaiah Hartenstein i Chet Holmgren, i a l’NBA això és or. I si no, que li preguntin, a Luka Doncic, com li va per Los Angeles sense un 5 de garanties. Ara bé, si s’ha de ressenyar un factor, només un, que fa dels Thunder ara mateix un projecte diferencial, aquest és Shai Gilgeous-Alexander. Veloç com pocs i amb una tècnica inaudita a l’hora de maniobrar amb la pilota, és un base anotador, però també generador de joc, que aquesta temporada ha fet eclosió com a líder de l’equip i candidat indiscutible a MVP de la competició. Ho té tot per ser la nova i gran estrella rutilant de l’NBA, ja que, a més, és d’aquells jugadors que estan en constant desafiament contra si mateixos per créixer i ser millors en cada apartat del joc. Shai, i els Tunder, en resum, viuen el seu moment, però alerta: com dèiem abans, l’encant de la millor lliga de bàsquet del món és que no es pot escriure el seu epíleg fins al darrer partit de play-off, i encara menys si per allà hi acaben rondant els Celtics dels J.