Ens anem acostumant, per desgràcia, al protocol que un àrbitre pot activar en ple partit de futbol quan des de la graderia es profereixen insults. Habitualment, racistes i xenòfobs. Tolerància zero. Sigui amb Vinícius Júnior, amb Alejandro Balde, amb Take Kubo o amb qui sigui. Per protocol, hi ha un primer pas que és fer un avís per la megafonia i el videomarcador de l’estadi, amb la potestat de l’àrbitre de fer un pas més, aturar el partit, o arribar a suspendre’l, si es reprodueixen els insults. El primer pensament quan Sánchez Martínez va aturar el partit de copa entre la Real Sociedad i el Madrid i se’n va anar a parlar amb els entrenadors va ser que Vinícius havia rebut insults racistes. Doncs no. El lema “No als càntics racistes, xenòfobs i intolerants; anima i dona suport a l’equip respectant el rival” es va difondre després que se sentissin crits ofensius cap a Raúl Asencio, desitjant-li la mort. No racista, sí intolerant. I condemnable. Tan digne d’aplicar-hi el protocol com en molts altres casos amb insults, sense entrar a comparar el grau de gravetat perquè seria de mal fer.

Ja està bé que es comencin a prendre mesures per acabar amb els insults i les desqualificacions passades de volta. Per què s’ha de tolerar que en un camp de futbol la gent es desfogui amb crits ofensius que ni s’imaginaria fer en qualsevol altre lloc i context? Per què hi ha d’haver barra lliure per dir de tot als protagonistes? Tampoc cal censurar-ho tot ni pretendre que hi hagi silenci a la graderia, ni de bon tros, però hi ha càntics ben originals i genuïns per animar, o per posar-se amb el rival, des d’un mínim respecte i sense recórrer als insults, que sovint acaben sent fàcils i recurrents. Cada setmana podem llegir informes de denúncia que LaLiga deriva al comitè de competició i a la comissió antiviolència sobre els partits de primera i segona divisió. Sempre n’hi ha, sovint a diversos camps. No hi falta mai el “fill de” cap a l’àrbitre o cap a un jugador rival. O en clau més col·lectiva, però anant a parar a les mateixes paraules. És força repetitiu també el “Pisalo, pisalo”, que rememora aquella expressió de Bilardo, encara que possiblement molts dels que la diuen ara ni en són conscients. S’hi reprodueixen també ofenses clàssiques entre aficions del Sevilla i el Betis, per posar un exemple. I, de tant en tant, barrabassades com el “Chino, abre los ojos” que va rebre el japonès Take Kubo a Mestalla. Si la manera de fer entendre –i potser ni així– que són intolerables insults així és suspenent un partit, doncs endavant. A veure què passa.

A Anoeta, Raúl Asencio ho va passar malament, segons va dir Carlo Ancelotti. El tècnic blanc va decidir substituir-lo al descans, després que, tot sigui dit, el central hagués tingut molts problemes jugant de lateral, sobrepassat sovint i amb la càrrega d’una targeta groga. La desqualificació que va rebre Asencio s’ha de condemnar, com ja van fer després del partit l’entrenador de la Real, Imanol Alguacil, i el seu capità, Mikel Oyarzabal. Però tampoc s’ha d’obviar, com alguns han pretès fer, d’on venen els retrets cap al futbolista, que continua investigat –tot i que algun mitjà ja s’havia aventurat a avançar que només el mantenien com a testimoni– per un cas de difusió d’un vídeo sexual amb una menor. Qui mira de blanquejar o de victimitzar el futbolista, ha pensat en algun moment en la víctima de debò? Els insults no estan bé, per descomptat, i fer un càntic desitjant la mort és intolerable; però que Asencio pugui ser xiulat o escridassat als camps de futbol és una penyora que ha de pagar, li agradi o no.

En el mateix cas, hi ha implicat també l’ara jugador del filial del Girona Ferran Ruiz, que ja va rebre fort –i no pas d’aficions i entorns rivals sinó de la pròpia blanc-i-vermella– quan va debutar amb el primer equip, fa uns mesos al camp del Getafe. Què en diuen, d’Asencio, al Bernabéu?