Ara fa quasi un any vaig escriure el meu primer article en aquesta secció, en què reflexionava sobre la campanya de desinformació de Real Madrid TV per influenciar els arbitratges de la lliga. En aquell moment ja vaig avisar dels perills de la desinformació per al futbol espanyol, però vaig dedicar poc temps a explicar les diferents estratègies que es poden utilitzar per desinformar.

Quan parlem de desinformació, sovint pensem en una persona o organització que difon informació falsa, inexacta o descontextualitzada amb la intenció d’enganyar un públic determinat. Els actors de la desinformació utilitzen diverses estratègies per vestir les seves afirmacions falses de credibilitat: des de deep fakes a fake news. L’objectiu, però, és sempre el mateix: inculcar creences falses sobre algun tema específic, ja sigui per obtenir guanys en l’àmbit polític o econòmic, o simplement per fer mal.

Tot i que és cert que la desinformació normalment pren aquesta forma, hi ha altres estratègies que són més subtils a l’hora d’enganyar i influenciar el debat públic. Les campanyes de desinformació de Rússia dirigides a minories russes en estats postsoviètics en són un bon exemple. En aquests casos, Rússia difon narratives sobre una Unió Europea en decadència moral, feble i russòfoba que oprimeix les seves minories i serveix de titella de certes elits i de l’OTAN. Aquesta faula s’empra per tergiversar tot esdeveniment i generar controvèrsia: que si les protestes a Geòrgia han estat orquestrades per ves a saber qui de la UE, que si Zelenski és un dictador, etc.

És temptador pensar que l’objectiu d’aquestes campanyes és simplement difondre informació falsa o esbiaixada, però la qüestió és una mica més complexa. D’una banda, aquesta estratègia vol sembrar ressentiment en persones que ja se senten maltractades, incrementant i legitimant la seva desconfiança cap a certes institucions. D’altra banda, la intenció és també definir els temes que mereixen ser discutits i analitzats al carrer, a les institucions, a la premsa, a les reunions familiars... i manipular el debat públic. La idea, doncs, no és només difondre falsedats, sinó manipular els fets per desviar l’atenció i posar a la defensiva aquells que tenen dret a protestar.

La campanya del Real Madrid contra l’arbitratge espanyol aquestes últimes setmanes sembla seguir la mateixa estratègia: centra l’atenció en una possible vermella per una puntada per darrere i no en les mil petites decisions que cauen a favor del Madrid durant tot el partit, o ens força a debatre sobre el significat de fuck off o fuck you, en comptes de denunciar categòricament un jugador que ja havia insultat els àrbitres altres vegades. Així, els aficionats del Madrid que se senten maltractats troben una narrativa oficial que legitima la seva indignació, els aficionats del Madrid que no comparteixen el relat s’han de posicionar en contra del club, i tots els altres aficionats ens veiem obligats a recordar els fets i posar-los en context, en comptes de dedicar tots els nostres esforços a denunciar un club que sembla haver agafat en préstec el manual d’estratègies dels països més despòtics.