Encara sota els efectes de l’embriagador 4-4 de dimarts passat, ahir el Barça va continuar seduint amb una (aparentment) plàcida golejada contra la Real Sociedad. No se sap com acabarà la temporada, sobretot en el recompte final de títols, però els culers ja no tenen cap dubte que el viatge fins ara ja ha valgut la pena. I, mentrestant, l’equip va creixent. O, més que creixent, fent-se, consolidant-se. Així com el partit contra l’Atlético va ser un compendi del que seria una crisi de creixement, el d’ahir va ser una mostra de la maduresa que ja ha adquirit l’equip de Flick. Dimarts el Barça va fer una exposició de la tendresa dels seus jugadors i de la seva proposta en els primers minuts i en els últims. Però entremig va fer una exhibició de poder d’aquelles que deixen el món del futbol amb la boca oberta. No és gens fàcil, més aviat és molt i molt difícil, fer quatre gols (i els que va perdonar Ferran, l’únic a qui va venir ample el partit) a un equip de Simeone amb un coixí de dues dianes, i jugant a futbol de manera meravellosa; té un mèrit gairebé inigualable avui dia. El millor de les crisis de creixement com aquesta, però, és que al cap i a la fi hi ha creixement. I això és el que s’espera d’un equip que té un entrenador nou.

Flick ho té clar. Més fins i tot que els que l’observem amb deteniment. Nosaltres vivim al dia i Flick té un pla. Mentre a nosaltres ens costava d’entendre la suplència d’Iñaki Peña o la de Casadó, ell estava posant en forma Szczesny per tenir un porter experimentat en l’alta competició i estava preparant De Jong perquè recuperés la confiança per ser el jugador que encara no ha estat com a blaugrana. I així, tot. L’obligació d’un tècnic, la seva professió, de fet, és millorar les prestacions de l’equip i això implica, entre altres coses, la millora individual de cadascun dels jugadors. Des de projectar Casadó com un jugador de present i de futur, fins a rellançar Raphinha com a jugador de primera línia mundial, passant per tots i cadascun dels individus. Amb doloroses excepcions, com la d’Ansu Fati, o el cas de Christensen, per incompareixença física. És una evidència que el pla de Flick, més que jugar amb la directa posada tota l’estona, és la consolidació l’equip. L’equilibri. Solidificar el millor del partit contra l’Atlético i minimitzar-ne el pitjor. Si la joventut et dona energia per avançar, l’experiència et dona estabilitat per consolidar. Passar de Casadó a De Jong, però tenint-los tots dos activats.

Aquest equilibri el vam veure en el partit d’ahir. Aparentment plàcid. D’entrada no era un partit fàcil. La Real és dels pocs equips que han jugat de tu a tu contra el Barça i, a sobre, el va derrotar a Anoeta. I el començament del partit d’ahir anava pel mateix camí. Un partit mirall. L’equip d’Alguacil disputant la pilota al Barça i amb una pressió avançada molt similar. Fins a l’expulsió. Però crear una jugada que força l’expulsió d’un rival també és una manera de canviar el signe del partit. I el Barça ho va saber fer. Sí que després tot va fer baixada, però el Barça s’ho havia treballat. I no va parar fins que va tenir la golejada al sac, convertint cada jugada d’atac en una situació de perill per al rival. Les rotacions no només van donar aire a l’equip, sinó que els tres primers gols van tenir firma dels que havien entrat en la rotació: Gerard Martín, Casadó i Araujo. També va millorar la prestació d’Olmo, beneficiat perquè Raphinha va jugar obert a la banda i va esponjar els espais pel mig. Però més enllà de tot el que és circumstancial en els partits, el Barça ja té un parell de paradigmes: quan la toca Pedri, tot s’ordena al seu voltant; quan la pilota arriba a Lamine, tot el rival es desordena. Sobre aquests pilars i la feina de tots, del primer a l’últim, avança el pla de Flick.

Dimarts va ser el dia del 4-4, però el dia abans havia estat el de l’aniversari de Hansi Flick. Per molts anys, entrenador! Pel partit d’ahir. Pel de dimarts. Per tot el que hem viscut fins ara. I, sobretot, per la fonamentada il·lusió de futur.