Un equip campió es fonamenta en la força del component narratiu, d’una aurèola èpica que converteix el triomf en una part d’un conjunt més ampli, d’aquesta manera, les victòries travessen l’eufòria present i formen part d’una memòria col.lectiva que s’idealitza amb el pas del temps: tot és molt millor quan s’explica anys després als que no van viure-ho en persona.

Així, doncs, el Barça pràcticament només venç quan té aquesta ficcionalitat al voltant de l’equip, i d’aquesta manera, quan hi ha hagut excepcions com les lligues de Van Gaal caigudes amb la fredor burocràtica de funcionaris experts, hem notat l’experiència de triomfs injustament poc valorats: el Barça vol acompanyar la victòria d’un exercici literari artístic, no ens val un edifici noucentista simètric que es mimetitza amb la matemàtica renaixentista, anhelem alguna cosa més, el modernisme salvatge, el plaer pel plaer, l’art per l’art, el gaudi per sobre del fet mateix de viure: respirem per passar-ho bé.

Per això el Barça de Flick va pel camí de ser recordat durant anys, primer perquè es construeix des d’un escepticisme majoritari amb l’arribada de l’entrenador, una fredor comparable a la dels primers dies de Rijjkaard i Guardiola: el nostre home va aterrar a Barcelona quan prioritzàvem el descans estival sense ganes d’il·lusionar-nos en el que podia haver estat la darrera aposta de Laporta.

A partir d’aquí ens arriba aquest policia retirat que perseguia el seu demà pel camí dels filòsofs de Heidelberg, un menjapizzes de dissabte a la tarda, el tiet ben parit que et calma quan el pare t’esbronca per haver arribat begut a l’hora de sopar, i ell, l’home que parla anglès per no donar carnassa a la premsa, conscient de ser el capità d’un club sense un duro a la caixa, s’envolta dels més dogmàtics del model, dels nanos de casa, dels cadells del sistema, dels que els emprenya perdre com el més radical dels socis, d’aquells que primer serveixen el Barça i després miren per ells: el Clint Eastwood envoltat de maulets sense més pla que guanyar i tornar a guanyar.

A partir d’aquí, per aconseguir aquesta cercle virtuós del fet narratiu és de celebrar tenir personatges com Szczesny, apologètic de les prioritats vitals, el desacralitzador necessari, el res és prou greu per no fotre’m un cigarret a les fosques quan s’acaba un partit, la fredor que contrasta amb l’encara en tocaries els collons d’Iñigo Martínez, aquell basc desconegut que tots hem abraçat una nit qualsevol deixant anar consignes contra la Guàrdia Civil en general, i que és l’altra cara de la moneda del cosinet Pau Cubarsí, escolta, el de Pau treballa i estudia, repassa apunts i llibres, i el Koundé que vesteix estrany, mira diferent, alguns dies s’equivoca de bar on hem quedat, però sempre suma allà on va. Res no pot sortir malament, i menys si estan acompanyats d’uns Casadó i Gavi que criden a la guerra quan volen posar pau, un Pedri que ordena com Xavi, desordena com Iniesta i fa abaixar el cap a aquells amb qui vam deixar de creure (ave Maria Puríssima…), amb un Dani Olmo en què cada assistència és una flagel·lada directe a la supèrbia omnipresent de la central lletera, i el polonès que va fotent gols com l’estrella d’un partit de jubilats i el Lamine Yamal que ens enllaça amb els dies en què en dèiem xampany, i, finalment, el Raphinha amb mirada d’Stoichkov que ens ha fet demanar perdó per ser agnòstics del seu futbol: Laporta ho ha tornat a fer amb la intuïció anàrquica d’aquell que fa de la supervivència la millor manera de viure.