L’equivocació porta més cua

Gai­rebé 100 mili­ons de límit sala­rial (94,5), un pres­su­post rècord de més de 113 mili­ons d’euros i molt de temps, l’estiu pas­sat, per fit­xar el per­fil idoni que s’adaptés millor a Míchel, el gran capità del pro­jecte. Res podia fallar, però tocar la glòria i com­pe­tir per damunt de les pos­si­bi­li­tats ha enviat el Girona a una mena de car­reró sense sor­tida, un pou en què la indig­nació, la queixa, la crítica, el pes­si­misme i la poca memòria ho cre­men tot a velo­ci­tats insos­pi­ta­des. Si una cosa he après tre­ba­llant a prop del món del fut­bol és que l’èxit és ben efímer –i no el solem gau­dir prou– i les erra­des solen dei­xar més pòsit entre els pro­ta­go­nis­tes. El febrer del 2024, el Girona anava al Ber­nabéu amb la valen­tia de doble­gar el Madrid i llui­tar de tu a tu pel títol amb el con­junt blanc, men­tre que el febrer del 2025 hi ha anat a no pren­dre mal perquè els pronòstics deien que en cau­ria un sac. A això em refe­ria sobre la poca memòria i la velo­ci­tat endi­mo­ni­ada amb què es passa del tot al res en aquest negoci. Encer­tar-la en cada fit­xatge i crear una comunió entre joves amb ganes de men­jar-se el món i demos­trar la seva vàlua, i vete­rans que abraçaven la idea i es veien enllu­er­nats per aquesta joven­tut, va per­me­tre a un Girona que serà etern ali­near els pla­ne­tes. Enguany queda poc de tot això. Joves sense dots de lide­ratge, d’altres amb aires de gran­desa –no posaré noms– i vete­rans que sumen un any més i veuen com el grup no tira al mateix ritme. No com­par­tei­xen ni etapa en la vida, ni sen­tit de per­ti­nença al club, ni l’idi­oma, a dins i a fora del camp.