Catalunya no tindrà Jocs d’hivern el 2026 però podria veure als Alps italians el seu primer campió de la història sobre la neu. El mateix protagonista s’ha guanyat l’etiqueta de favorit. Parlem, és clar, d’Oriol Cardona i Coll (Banyoles, 1994), un fora de sèrie al qual no ha pesat la pressió de ser considerat per alguns el successor natural de Kilian Jornet.

Si li arriba la glòria olímpica tota la maquinària mediàtica l’entronitzarà, però tot i que és un monstre en l’esprint la seva haurà estat una cursa de fons que no ha començat precisament amb la classificació olímpica. Abans de l’europeu del 2022, en què va assaborir el seu primer títol absolut, havia topat amb una mononucleosi i una maleïda lesió al genoll. Però després tot va fer baixada. El 2023, campió del món i ara, camí de l’Olimp. Però el de l’Oriol no és un cognom qualsevol.

Si viatgem en el temps alguns encara recordem el seu pare, el mític, i mai més ben dit, Joan Cardona, enganxat a l’esquena de José Manuel Abascal en el cros de Sant Hilari. Com a atleta era una roca, sobretot quan feia fred i corria sobre el gel o la neu, però la fascinació per la muntanya va poder molt més que qualsevol pista d’atletisme. Com a alpinista va esdevenir una llegenda nostrada arran de la recordada expedició gironina al Kanchenjunga, el tercer cim més alt del món, el 1986.

Els alpinistes van ser rebuts a Girona com jugadors de futbol que venien de conquerir una Champions. Una cosa mai vista. També ha fet el cim a l’Everest i ha voltat arreu del món completant desafiaments que no estan, desenganyem-nos, estimats lectors, a la nostra alçada.

En Joan també va ser un dels pioners en l’esquí de muntanya i aquí és on la història dels esports d’hivern a Catalunya va fer un tomb. El 1995, quan l’Oriol només tenia un any, va ser campió de Catalunya i va començar a fer d’entrenador. La família vivia a Banyoles i plegats, també el germà gran, en Nil, anaven cada cap de setmana a la muntanya. Eren els socis d’honor del centre excursionista del municipi. L’Oriol també va fer atletisme, però la muntanya i la neu van esdevenir el seu hàbitat natural, també gràcies al suport de l’Ski Club Camprodon.

Ha costat que l’esquí de muntanya hagi arribat a ser olímpic. Durant un temps hi va haver dues federacions, picabaralles polítiques i Catalunya va perdre pel camí una de les seves poques seleccions oficials. Amb tot, ell no ha parat mai de lliscar cada vegada més ràpid sobre la neu des que fa deu anys, com a júnior, ja va demostrar que no era un competidor qualsevol. És, a més, un esquiador únic quan arriba la zona de descens, una tècnica que va aprendre de ben petit per la seva afició a l’esquí alpí i a fer eslàloms.

Tot i que la primera prova d’esquí de muntanya documentada va ser la travessa Puig d’Alp-Puigllançada (1927), un moment transcendent per a l’evolució d’aquest esport a Catalunya va ser la creació el 1997 del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya amb en Joan de seleccionador i l’Oriol com un dels millors del nostre equip nacional. Des de llavors Catalunya és una de les tres grans potències mundials. Ell va continuar la seva progressió al centre universitari de Font Romeu al costat d’altres atletes de diferents disciplines, sempre al mig de la muntanya. Difícil, doncs, no comparar la seva trajectòria amb la de Jornet.

A banda de la seva trajectòria meteòrica sobre la neu, també ha aconseguit ser un dels millors corredors de muntanya del món, fins i tot competint amb la federació d’atletisme. Fa uns anys ja va tastar l’alpinisme en una expedició al Dhaulagiri VII i en l’horitzó aspira a reptes més alts, mai més ben dit. De moment, la natura també ha celebrat a la seva manera la classificació olímpica de l’Oriol amb una de les nevades més fortes que es recorden a la Cerdanya aquests últims anys.