El galliner de l’hoquei sobre patins s’esvalota sempre que el Barça no guanya la copa. La gent de Sant Sadurní, Vic o el Vendrell surten al carrer a celebrar-ho. És normal. La majoria de títols cauen del cantó blaugrana. Ara li ha tocat al Reus, que ja en duia set de guanyades, però que no l’aixecava des del 2006 a Lloret. Certament, l’equip roig-i-negre havia viscut moltes decepcions en la competició maleïda des que el 1990 l’equip la va perdre contra el Dominicos a Alcobendas quan l’havia donat per guanyada abans d’hora. Jordi Garcia, amb un gol en el darrer segon, va tancar aquella ferida històrica en la final de la paella de Lloret, que es va endarrerir perquè el terra relliscava per un dinar fet hores abans. Coses de l’hoquei. Ara, amb un equip segurament inferior al que tenia el curs passat, Garcia ha construït un bloc de nivell que gira al voltant de tres internacionals superlatius –Càndid Ballart, l’ultragolejador Martí Casas i el director Marc Julià– i que compta amb l’ADN de Joan Salvat i la sobrietat impagable de Maxi Oruste. La resta –Diego Rojas, Ferran Giménez, Guillem Jansà, Carles Casas, Pol Martínez, Nil Viña–, són uns joves, nens, deia el tècnic amb el títol a la butxaca, que segueixen el pla de vol amb disciplina, tenen qualitat i futur i hi van. La sinergia resultant és el campió de copa, un Reus que no té la millor plantilla de les que han jugat a Calafell però que ha modelat un projecte a partir del rigor defensiu. No endevinarien mai de què jugava Jordi Garcia.