Por­tar les reg­nes d’un club modest és una feina molt des­a­graïda. M’atre­vi­ria a dir que es fa, en la majo­ria d’oca­si­ons, per amor a uns colors, a un esport o com a vàlvula esca­patòria de la vida en gene­ral –per no dir-ne pas­sa­temps–. Cada vegada veig més casos de pre­si­dents que allar­guen man­dats perquè no hi ha ningú qui els vul­gui relle­var. Els qui inten­ten no posar diners de la seva but­xaca fan mans i mànigues per fer via­ble el pro­jecte amb con­tac­tes que apor­ten patro­ci­nis o idees per tirar enda­vant una gestió poc reco­ne­guda. Als camps de fut­bol cada vegada hi ha menys gent –evi­dent­ment hi ha excep­ci­ons, com l’Europa o el Sant Andreu–, i fer rut­llar els equips espor­ti­va­ment amb recur­sos dis­pars entre clubs que com­pe­tei­xen a la mateixa cate­go­ria però en altres comu­ni­tats autònomes, on reben aju­des de finançament, és gai­rebé impos­si­ble. Si, a més, això no t’ho reco­nei­xen ni els teus pro­pis segui­dors. Ni la ciu­tat que pro­jec­tes arreu. Doncs què volen que els digui? Entenc les ganes de tirar la tova­llola de molts. En el cas que visc de prop, a la Unió Espor­tiva Olot, si a més et des­vius per ofe­rir un pro­jecte que va més enllà del fut­bol con­ven­ci­o­nal, on aquest esport és l’eina d’inte­gració que fa ser­vir el club per a dife­rents col·lec­tius, segur que et pares a pen­sar què més pots fer per emple­nar el teu camp quan l’equip lluita per evi­tar el des­cens, quan més neces­sita el caliu. Si s’hi afe­geix que venen segui­dors d’altres equips i sents que t’han entrat a casa... el xof és des­co­mu­nal.