I així fa més mal. Gràcies!

El Barça de Hansi Flick està fet del mate­rial amb què el Barça ha cons­truït la seva lle­genda: jugar bé per gua­nyar. I d’alguna cosa més: de fac­tors men­tals, fut­bolístics i físics que exi­geix el fut­bol actual. Un equipàs, un campió en potència. Si l’Atlético de Madrid, després de tres enfron­ta­ments, pot ser una uni­tat de mesura de l’evo­lució d’aquest Barça, la remun­tada d’ahir és un com­pendi del que ja és i del que pot arri­bar a ser. Només jugant bé a fut­bol no hau­ria gua­nyat el par­tit d’ahir. Amb un 2-0 en con­tra als dos terços de par­tit, els blau­grana es van rebel·lar i van escriure una pàgina memo­ra­ble. Un 2-4 ple de fut­bol, d’ambició, de com­promís, de resiliència i de talent indi­vi­dual i col·lec­tiu des­bor­dant.

Cada par­tit del Barça con­tra l’Atlético de Madrid és un món. Tots s’assem­blen i tots són dife­rents. I no se sap mai com aca­ba­ran. Perquè són com­pe­tits del pri­mer a l’últim minut, en cada jugada, en cada toc de pilota. Un con­trol ben fet pot ser gol i, alhora, si no és prou fi pot ser l’ori­gen d’un gol a l’altra por­te­ria. A vega­des es juga en dos pams de ter­reny i tot sem­bla enca­llat, i de sobte un des­ple­ga­ment a la velo­ci­tat de la llum encén el par­tit. La pri­mera part d’ahir, amb mati­sos, l’hem vist mol­tes vega­des. El Barça, dedi­cant-se a la posada en escena, i l'Atlético, dei­xant-lo parar taula. Els mati­sos res­pecte a altres enfron­ta­ments són relle­vants. L’equip de Flick, després dels tres pri­mers minuts de pre­sen­tació, va aga­far la pilota i va ata­car de molt bona manera la bar­rera defen­siva dels locals, que solen estar molt còmodes en els últims 25 metres de camp perquè són espe­ci­a­lis­tes a fer que no passi res. Però aquest Barça sap fer que pas­sin coses encara que davant hi hagi un dels millors equips defen­sius d’Europa. Ata­cant amb paciència, però també de manera inci­siva. Sem­blava impos­si­ble, però el Barça tro­bava pas­sa­dis­sos per com­bi­nar entre el manyoc defen­siu rival. I no només per habi­li­tat indi­vi­dual de pas­sa­dors com Cubarsí i dri­bla­dors com Lamine Yamal. També per la mobi­li­tat i l’habi­li­tat en espais reduïts d’Olmo i la visió perifèrica de Pedri. El Barça va amenaçar molt aviat. Però no era una amenaça, era la clau del par­tit. En el minut 5, una magnífica com­bi­nació va dei­xar Lamine amb temps i espai dins l’àrea per sen­ten­ciar Oblak. La pilota va sor­tir, increïble­ment, fre­gant el pal, i va obrir el cel a l’Atlético, que hau­ria tin­gut una mun­ta­nya de par­tit si hagués hagut de ser pro­po­si­tiu amb la pilota i, alhora, no dei­xar espais al Barça. L’ocasió de Lamine no va ser gol i el Barça va haver de con­ti­nuar remant. I ho va con­ti­nuar fent bé. El gol sem­blava qüestió de temps. Era tan clar que fins i tot Sime­one se’n va ado­nar i va orde­nar als seus juga­dors sor­tir de la cova, encara que fos a bat­ze­ga­des. El Barça també va saber res­pon­dre a la nova situ­ació. No va per­me­tre oca­si­ons clares, però va viure més allu­nyat d’Oblak, i el par­tit, més que obrir-se, es va equi­li­brar. Si el Barça va notar alguna cosa, va ser menys presència de Pedri, sobre­tot res­pecte a l’última vin­tena de par­tits. I un domini amb poc Pedri és menys domini. Tot i això, la segona ocasió clara va tor­nar a ser per al Barça, però Lewan­dowski també va enviar la pilota fre­gant el tra­ves­ser. En un par­tit de centímetres com són tots con­tra l’Atlético, el Barça el va dei­xar esca­par viu dues vega­des. Massa. Perquè, a més, con­tra l’Atlético pots tenir el domini però no vol dir que tin­guis el con­trol. Ho vam veure un minut després. Pilota llarga d’Oblak i, en tres tocs més, gol de Julián Álva­rez, un juga­dor que si a l’Atlético (com arreu on ha estat) fa gols, al Barça s’infla­ria. Però aquesta seria una altra història. Fal­tava tota una segona part i mig món de par­tit per deci­dir.

Mig món dona per a molt. Sobre­tot per a aquest Barça. Insis­tir i insis­tir i aca­bar rebent una altra gar­ro­tada com el gol de Sor­loth hau­ria dei­xat KO qual­se­vol. No el Barça de Flick, que també va inter­ve­nir amb els can­vis perquè el teló del par­tit no caigués abans d’hora. Fal­tava el moment estel·lar: els qua­tre gols blau­grana. Hi ha vega­des que també toca par­lar de justícia. La remun­tada va fer justícia. I va cas­ti­gar la gasi­ve­ria i l’opor­tu­nisme de l’estil Sime­one. Per fi. Gràcies!