Resulta que ni l’Espanyol, ni el Vila-real, ni el Barça ni l’Osasuna estan d’acord amb les dates inicials que decreta la federació espanyola per disputar els enfrontaments que es van ajornar per imperatiu meteorològic (Vila-real–Espanyol) i per la mort sobtada del metge blaugrana Carles Miñarro. La primera consideració pertinent és que són els clubs els que s’han de pactar una data. Però no sempre és possible. Ni els interessos dels implicats han de coincidir forçosament –no és el mateix que l’Espanyol visiti el Vila-real jugant-se el descens si el rival encara té objectius esportius o bé si ja ho té tot fet– ni amb els de tercers. Al Barça i l’Osasuna els faran jugar dijous vinent quan Rapinha i Araujo –però també els osasunistes Budimir i Boyomo– aniran amb un pam de llengua, si és que arriben a temps. Proposaven el 21 de maig, però aleshores aflora un dels tòpics reglamentaris ancestrals del futbol que ningú no gosa enderrocar: les dues últimes jornades en horari unificat! I el 21 de maig s’intercala entre aquestes dues jornades finals.

A mi, que ja soc gran, l’època que el transistor i el Marcador Simultáneo Dardo eren les fonts d’informació ja em ressona en la prehistòria. Quan conèixer el que passa en temps real a l’altra punta de món és un joc de nens, pretendre que jugar tots a la mateixa hora garanteix alguna cosa semblant a l’equitat i evita desvirtuar no sé encara ben bé què em fa venir tant de riure que em fa por d’ofegar-me.

L’Espanyol i el Vila-real han passat per una situació semblant. Inicialment havien de jugar per decret el 9 d’abril, data que cap dels dos clubs volia de cap manera. Hi havia lliure el diumenge 27 d’abril, però –nova herència carpetovetònica– tampoc no es pot jugar cap partit el cap de setmana de la final de copa! Una final programada per al dia 26 i que cap dels dos disputarà. Per sort, hi ha hagut mig dit de seny. Davant situacions excepcionals, solucions excepcionals: es jugarà el 27 d’abril. Però pel que fa al Barça-Osasuna el sentit comú no ha comparegut a la RFEF.

El futbol reforma regles –el VAR, els cinc canvis...–, però no tant les estructures. A què esperem per posar fi a l’anacronisme que sigui la federació qui decideixi dates (i altres coses) d’una competició professional que ni és seva ni coneix prou? La federació, a les seves coses, les seves lligues, els seus àrbitres i les seves seleccions, que bon calaix li reporten amb invents tipus Lliga de les Nacions i massa mal que fan en un calendari que no deixa marge de maniobra. Fa tres mesos que l’executiu de LaLiga, Javier Tebas, escalfa cadira de vicepresident de la federació. En aquest cas de les dates ja s’ha vist que la seva capacitat de defensar els interessos dels que el paguen –els clubs– és l’habitual, és a dir, entre poca i cap.

Ara ha aparegut David Aganzo –com Tebas, també amb cadira a la RFEF fa tres mesos– per –diu– defensar la salut dels jugadors. Tard. Deu vegades tard. Cent vegades tard. Quan al setembre Rodri (City) es va queixar d’haver de jugar un nombre inhumà de partits, el sindicat de futbolistes no va passar d’un tímid suport verbal. Vaga? Sisplau, si la vaga només es fa si es tracta de cobrar més! Com si fos una maledicció bíblica, sis dies més tard el Pilota d’Or va caure lesionat de gravetat. Relació causa (excés de càrrega física)-efecte? No n’hi ha proves, però cada dia comprovem que, de casualitats, les justes.

Amb una lliga de 20 i les interrupcions que l’univers FIFA hi practica, no hi ha lloc per a l’imprevist. Sobren dos equips a primera i sobra la petulant, insulsa i irrellevant Lliga de les Nacions –fort aplaudiment per a Íñigo Martínez, vist el que va passar ahir amb Cubarsí–, quan ja tenim mundials i campionats de seleccions a tots els continents. Però si els clubs –que ho saben– no gosen i els jugadors no es planten, tal dia farà un any.