Deu ser aquell enganxós lema que diu que l’Osasuna mai es rendeix el que ha dut el club a impugnar el partit contra el Barça per alineació indeguda d’Iñigo. No estan fins, els navarresos. Cinquens en la tretzena jornada, i havent arribat als quarts de la copa després d’eliminar l’Athletic a San Mamés, ara arrosseguen una pèssima sèrie d’una victòria en quinze jornades, que aviat és dit. I el primer que han de fer, com li passa al Girona, és mirar de no embolicar-se a la zona baixa. Es pot criticar la idoneïtat de la impugnació, però si són de no rendir-se i al camp no se’n surten, es pot arribar a entendre que ho provin tot. El no ja el tenen, deuen pensar.

D’aquí a aventurar que la protesta pugui tenir recorregut ja hi va un tros. No hi hauria d’haver ni cas. Però també és veritat que, amb l’historial dels que regeixen el futbol espanyol, la prudència recomana no fer-ne befa. Seria massa que la decisió escandalosa d’inventar-se una data no apta, en plena aturada per partits de seleccions i amb la negativa de tots dos clubs, acabés ara amb el Barça havent de patir i defensar als despatxos una victòria inapel·lable al camp. Per haver fet jugar un futbolista massa aviat després d’haver-se estalviat una participació amb la selecció espanyola –que ho va acatar i el va rellevar– per lesió. Massa aviat van jugar Iñigo i els altres 31 futbolistes que hi van participar. Massa aviat va arribar el duel perquè poguessin jugar Raphinha, Araujo i Cubarsí. Massa van acceptar el Barça i l’Osasuna. No cal que ho emboliquin més.