Aprofitem que els ciclistes de la Volta, si no hi ha encara més entrebancs meteorològics, arriben avui a Montjuïc i a Barcelona per rememorar una de les curses més llegendàries d’aquest esport a Catalunya. Tal vegada només els més romàntics recordem ja l’Escalada a Montjuïc, una cita que trencava molts esquemes per la combinació de cronoescalada i cursa en línia amb poques hores de diferència. Això permetia veure una competició en què sovint era tan rellevant l’estratègia com les cames, tot i que amb un monstre com Eddy Merckx no hi havia tàctica que valgués. Va venir sis cops a Montjuïc i va guanyar les sis vegades, l’última fa cinquanta anys, en què es va fer també una contrarellotge per parelles.

Just aquests dies hauríem d’estar celebrant els 60 anys de la primera edició (març del 1965), una contrarellotge de 3,6 km. Ningú sembla preocupat per recuperar una certa memòria ciclista. Aquella vegada va guanyar, poca broma, Federico Martín Bahamontes. De fet, gairebé sempre hi havia a la línia de sortida alguns dels grans noms del ciclisme mundial. El 1965 es van disputar les dues primeres edicions de la prova, la segona a final de temporada, que va ser la data que va quedar com a definitiva fins al 2007, quan es va fer la darrera edició. L’Sport Ciclista Barcelona del recordat Joaquim Sabaté no va poder sobreposar-se a la crisi econòmica d’aquells anys, que havia suposat també el punt final de la Setmana Catalana just fa vint anys després de la victòria d’un joveníssim Alberto Contador.

L’Escalada no era com una etapa qualsevol. Als anys seixanta i setanta, quan arribaven els ciclistes, no s’hi cabia a les voreres i els revolts vessaven d’aficionats per veure passar pel davant noms que per molts eren mites vivents. Sense televisió, les gestes dels grans campions en les voltes per etapes o en les grans clàssiques del nord sempre s’havien de llegir, amb un estil èpic i grandiós, en les cròniques dels diaris d’aquells anys,

Fins i tot ben entrat al segle XXI, quan el ciclisme, com li havia passat a la boxa, ja havia deixat de ser un esport de masses, l’escalada es mantenia dempeus amb certa dignitat, tot i que en els darrers anys s’havia convertit en un critèrium amb menys presència internacional. Melcior Mauri, per exemple, la va escollir el 2002 per retirar-se oficialment.

En els darrers anys les arribades de la Volta a Catalunya a la muntanya olímpica no deixen de ser un petit homenatge a aquella prova que durant molts anys va ser la gran festa major del ciclisme a la capital catalana. Els corredors pujaran avui, com els darrers anys, sis vegades l’alt de Montjuïc i malgrat que l’arribada és finalment en baixada molts recordarem els temps en què Marino Lejarreta, Vicent Belda, Zoetemelk, Rominger o Chiapucci o Joaquim Rodríguez es recargolaven sobre el manillar per celebrar l’última gran victòria de la temporada.

El ciclisme a Montjuïc, amb tot, es remunta molt més enrere en el temps. El 1914 ja s’hi va fer una primera cursa fins al castell amb victòria de Teodoro Soum, que posteriorment seria dirigent de la federació catalana. Als anys trenta s’hi va córrer una escalada d’un km, des de Can Tunis fins al castell.